"Southcliffe": furgant la ferida fins el moll de l'os


Una minisèrie de quatre episodis que m'he empassat seguits i aguantant la respiració.
Southcliffe és una petita comunitat rural aïllada i tranquil·la que pateix una matança a càrrec d'un dels seus veïns. La proposta sembla ben simple: ara vindran els intel·ligents detectius i desgranaran el succés d'una forma lògica i contundent. Doncs no!, no es tracta d'un CSI qualsevol. L'originalitat d'aquesta producció anglesa es basa en fer-nos veure tot el succés des d'una visió interna a partir de les vivències d'alguns dels veïns i, a la part final, la d'un periodista que havia abandonat la comunitat sent infant aportant un punt de vista més extern però plenament implicat emocionalment a partir del seu propi passat i les circumstàncies que van motivar la fugida. A més a més, durant els tres primers capítols el director Sean Durkin (recordem Martha Marcy May Marlene) ens mostrarà diferents punts de vista dels mateixos successos amb un realisme extrem basat en preses fetes càmera al coll.

Podreu veure el que ha passat des de dins l'acció amb els ulls de diferents personatges amb interpretacions personals del tot diverses jugant al mateix temps amb diferents escenes retrospectives que van enriquint la trama sense donar una explicació definitiva.
Qui més s'aproxima a aquesta explicació és el periodista i antic veí David Whitehead que prendrà partit en la informació de la notícia d'una forma gairebé destructiva i que serà el que arribarà més lluny en l'aclariment de totes les implicacions de la mateixa comunitat.
No hi ha pietat en els esdeveniments, els finals feliços no hi són encara que, al igual que a la cinta citada, a l'acabament de tot es veu una mica de llum que es pot interpretat com un bri d'esperança.
Un desassossec permanent, un cop de puny al ventre interpretant per un grup d'actors i actrius brillants, ajustats i perfectes entre els qual destaca el protagonista Rory Kinnear en un paper exigent i complicat.
Una trama tractada des de la proximitat d'uns personatges i unes actituds que podem identificar per properes en una rutina plena de malícia i acceptada des d'una complicitat que reparteix la culpabilitat. Al meu entendre aquest és el gran encert del missatge: no es pretén assenyalar una causa ni un culpable, tots plegats anem empenyent des del costum i l'autoengany cap un desenllaç tràgic i molt dolorós. Un KO tècnic per l'espectador.