"Viva la libertà": el dret a reinventar-se

L'argument que ens trobem és tan simple com dir que narra la suplantació d'un polític decadent pel seu germà bessó recent donat d'alta del psiquiàtric. Més que crítica política directa i contundent hi veig lluita personal de l'alter ego de cadascú i una reivindicació al dret a reinventar-se de forma lúdica i un pèl nostàlgica, tornant al passat i a la infància. Una vindicació d'una passió delicada sense trencaments traumàtics o definitius. En aquest sentit alguns escrits interpreten aquesta mancança de dramatisme com un defecte que caldria corregir. Al meu entendre aquesta lluita personal no pot ser sanguinària perquè negaria la capacitat de rectificació i retrobament amb l'autenticitat d'una personalitat complexa i en lluita permanent.
El fet que el protagonista es dediqui a la política i el seu germà bessó sigui un filòsof no deixa de ser una casualitat ben buscada i que fa referència a un moment actual on la política necessita una renaixença urgent. Però, per un altra banda, també es podria desenvolupar el mateix argument canviant perfectament els oficis. La llibertat és una qüestió personal i el gruix de les caretes que portem també pot ser una elecció a la qual, en un moment donat, fem un gir transcendent sense que "la sang arribi al riu". Entenc que en el moment actual de desprestigi absolut de la política, totes i tots tinguem moltes ganes de veure, en el sentit metafòric vull dir, "rodar caps" i de girar el mitjó per tal que tot es ventili obertament. No cal que busquem aquest sentit a la cinta; no crec que Roberto Andó ho pretengui en cap moment. La seva sàtira és molt més humorística que punyent o directa, tractant sobre la llibertat de l'individu o del poder com a ficció allunyada de la realitat i que utilitza la política, la filosofia o l'ofici de cineasta com a substrats de la mateixa manera que podria tractar sobre botiguers, mestres o pagesos.
La primera part agafa un to de xarlotada burlesca en la qual es crida de forma directa la rectitud i consciència de la persona en front  a les estratègies i equilibris de partit  els quals estan al servei de les enquestes i percentatges del tot allunyats substantivament de les persones com a individus amb personalitat pròpia i capacitat de decisió. Tal i com demanava, ja fa molt anys, un company de classe en una redacció de "tema lliure" que ens posaven el nostres profes de llengua i després d'omplir un foli de tots els números que ell "portava": no volem que ens tractin com un guarisme dins una estadística anodina; tenim un nom propi i singular que s'ha de tractar com a tal.
A la part final la cosa pren un to més poètic i transcendent, amb girs bastant previsibles que et deixen amb la sensació de haver perdut una gran oportunitat. Un Toni Servillo en estat de gràcia i un destacat Valerio Mastandrea en al paper d'adjunt imprescindible del lider,  col·laboren de forma significativa a que aquesta pel·lícula tingui un atractiu i una força malgrat el seu guió en la part final ho desunfli bastant.
Interessant per gaudir d'unes excel·lents interpretacions i una intriga al voltant de la política que més que estripar-la amb crítica contundent, que segurament la mereix, el que fa és suggerir dilemes existencials i personals al voltant de la identitat, la ficció o la pròpia llibertat.
La meva nota es queda en un 6,5.