"Las vidas de Grace": la senzilleza feta art

De vegades sembla tan fàcil fer una bona pel·lícula!... t'ho presenten tot tan quotidià, tan proper i realista que penses: "demà agafo una càmera i m'hi poso!". En uns minuts et cau a sobre aquella coneguda sentència de "benvingut a la realitat" per fer-te obrir el cervellet i deduir que no hi ha res més difícil que fer art des de la simplicitat.
La Grace (Brie Larson) és una noia jove que treballa en un centre d'acollida com a supervisora. Li agrada la seva feina i té una gran capacitat de connexió tant amb els interns com amb els companys. Un dia arriba una adolescent una mica recomanada i rebotada des d'altres centres. A partir d'aquí la seva vida canviarà.
Amb un estil proper al documental, amb unes imatges crues i sense artificis se'ns va desgranant la complexa personalitat dels protagonistes, amb la Grace al capdavant, per atrapar-nos en un univers ple de sinceritat, amb les relacions i les decisions personals tractades des de la delicadesa i sense recórrer en cap moment a la sobreactuació exagerada. Us ben asseguro que en acabar us queden ganes per mitja hora més de cinema com a mínim!.
Tot flueix de forma natural amb tocs d'una ironia intel·ligent i gens forçada, amb els personatges ben dibuixats (amb una patinada de llàstima en el personatge del xicot  al convertir-lo en un patidor sense fissures una mica irreal) amb unes interpretacions magnífiques i amb un guió molt ben pensat encara que sembli que tot plegat s'estigui improvisant.
Aquesta joia del cinema independent americà té molt números per convertir-se en la una de les tops de l'any d'un forma merescuda perquè ens conta una història colpidora, de forma creïble, rodona i sense aprofitar-se en cap moment del recurs de la "llàgrima fàcil" i innecessària. La gestió dels silencis i de la sensibilitat sense convertir-la en cap moment en sensibleria és una de les apostes més intel·ligents i aconseguides d'aquesta obra. Si voleu un aperitiu en forma de rap podeu escoltar i veure aquest vídeo.
Crec que feia temps que no posava la paraula imprescindible. Aquesta sòbria i espontània pel·lícula "indie" es mereix el qualificatiu i un 8,5/10 sense cap dubte.