"House of cards"(1a i 2a temporada): tot pel poder

En una època en la qual al nostre país la política i els seus protagonistes han caigut als nivells més foscos mai vistos i on la corrupció és el pa de cada dia, la visió maquiavèl·lica dels entramats que es couen dins el mateix cor de l'edifici del Capitoli --lloc on s'acumula més poder del món-- és molt possible que no ens sorprengui. La sèrie House of cards ens mostra a través de la parella protagonista (bones interpretacions de Kevin Spacey y Robin Wright) totes les juguesques que perpetraran per tal d'aconseguir controlar tots el fils que els puguin ser útils  per arribar al cim més alt. Tenen molt clar l'objectiu i tot, absolutament tot, està al servei d'aquesta fita. Amistats, contactes, potentats empresaris, companys de feina i, fins i tot, el mateix matrimoni, el qual es converteix --mai millor dit-- en un contracte mutu on queda demostrat que l'amor per conveniència és un èxit segur.
El dos protagonistes saben molt bé què és el més important. I no es tracta dels diners com estan demostrant tota la caterva de corruptes peninsulars. Tots dos avancen amb dèria cap on rau el veritable poder i ens mostren el camí portant-nos de la maneta (magnífics els monòlegs mirant a càmera de F. Underwood) amb un cinisme insultant que es converteix en atractiu quan et treus el menyspreu de sobre.
Una sèrie massa plena d'exageració i transcendència on el món i la mateixa vida són vistos com un joc d'escacs on les segones i terceres intencions s'han de preveure amb astúcia i el bé comú o el remordiment estan reservats pels més dèbils. Com a mostra una cita memorable sobre el pa que se'n dona: “A un paso de la presidencia, y ningún voto emitido con mi nombre. La democracia está muy sobrevalorada.”
Un interessant monument al cinisme, ben interpretat i realitzat malgrat es torni repetitiu i totalment previsible quan te'n adones per on van els trets tot i que els girs en el guió estiguin ben lligats i puguin ser mínimament sorprenents per la majoria de mirades. També li falta ànima i credibilitat en els seus intents d'humanitzar els personatges al hora que podem contemplar diverses temptatives gens aconseguides de donar-los-hi una complexitat que no es creïble per la obsessiva unidireccionalitat en els seus perfils.
Aplicant la mateixa cita: "El cinisme i la serie House of Cards estan sobrevalorats". Ho deixarem en un 6,5/10 .