"Diplomacia": magnífic cinema d'actors

Surto de la sala amb bones sensacions. Un duel interpretatiu entre dos grans actors que treuen llustre a una trama coneguda i sense cap possibilitat de recolzar-se en la intriga dels fets els quals ja són coneguts. Sabem com acabarà tot, el fet històric de la caiguda de París evitant la seva destrucció i la mort de milers de persones (o potser ho hauria d'escriure a l'inrevés: evitant la mort de desenes de milers de persones i la destrucció dels seus emblemàtics monuments?) és l'episodi que André Dussollier i Niels Arestrup construeixen gairebé tots sols durant un dia interminable dins una suite d'un hotel parisenc. Podríem criticar que es tracta de teatre més que de cinema, efectivament. Benvingut sigui doncs el teatre dins el cinema.
La trama transcórre per camins en els quals l' oratòria, els diàlegs ben construïts i el descobriment de l'art de la diplomàcia conformen els eixos estructurals. No patim pel final, l' emotiva revelació de les formes i petits enganys que utilitza el personatge de l'ambaixador suec davant l'obstinada negativa del comandant per aconseguir portar-lo al terreny dels lligams més emotius i sentimentals és el que et manté tens i atent sense perillosos forats negres. L'astúcia del diplomàtic per no trencar en cap moment la línia de negociació i sempre mantenint una darrera carta amagada sosté un nivell de misteri mantingut i prou atractiu.
És cert que cap al final la cinta necessita recolzar-se en una acció que es desenvolupa a l'exterior amb un excés del tot superflu d'enfrontaments a trets i corregudes amunt i avall  tot caient en el fàcil recurs de la "pirotècnia". No calia fer-ho, el duet interpretatiu està tant esplèndid que es podia tancar tot dins l'habitació de l'hotel. La pretensió de donar un toc cinematogràfic és del tot innecessària.
La història d'Europa es pot contar de moltes maneres. És del tot cert que episodis com aquest poden concentrar tot el que va passar, el que es va evitar i les portes obertes que es van deixar durant una dramàtica primera meitat del segle XX que determinaria clarament la situació actual.
No us la perdeu si us agrada un cinema històric i clàssic fonamentat en interpretacions perfectes, diàlegs ben ajustats i una direcció artesana en el seu ús d'un pla i un contraplà prou atractius i sense artificis. (7/10).