"Relatos salvajes": retalls de disbarats


Altes expectatives i sortir del cinema amb la sensació de no haver gaudit dels episodis de comèdia negra que havia presenciat són dos símptomes que m'han fet pensar molt en el sentit si és cosa meva o si ja li estic agafant autèntica repulsió a la factoria Almodóvar per la seva estètica impol·luta amb publicitat encoberta inclosa. Anem a pams.
Ens trobem davant de sis episodis independents, amb l'única connexió temàtica al voltant de la pèrdua de l'autocontrol per donar pas a l'instint més irracional i salvatge davant situacions alimentades per la indignació, el menyspreu o la venjança. Situacions que, tot i partir d'una certa originalitat, durant el seu desenvolupament es converteixen en previsibles una vegada te n'adones del pal que van. Es tracta, bàsicament, de passar-se de rosca de forma més o menys enginyosa amb una narrativa tècnicament perfecta malgrat que es queda del tot curta en la seva originalitat. Al meu entendre a tot plegat li falta una mica d'ànima que li doni a la cinta una desitjable unitat.
Fins i tot hi ha veus que ho qualifiquen de cinema social. Jo no el veig per en lloc. És veritat que es parteix de la indignació davant la injustícia flagrant i reiterada tot i que es busca molt més l'efectisme que la voluntat de centrar-se en allò col·lectiu. Es tracta molt més de reaccions del tot individualistes pròpies dels 90' en el sentit més pejoratiu del terme.
En el costat del elogis ens trobem davant interpretacions que ratllen la perfecció dins l'estereotip massa excessius i quadriculat en el qual estan emmarcats: el pobre violent, el ric superb, la novia enganyada, el polític corrupte o el treballador de responsabilitat malaltissa...
El cops d'efecte aconsegueixen sorprendre al hora que mantenen la tensió  i un somriure murri en la línia del subtítol de la pel·lícula: tots podem perdre el control.
Recomanada pels que vulgueu riure a partir d'un poti-poti de relats desconnectats competint en una bogeria sortida de mare, amb una qualitat tècnica i interpretativa envejable malgrat que esdevingui excessivament pulcre, previsible i artificiós. (5,5/10)