"Whiplash": colpidora i inquietant

Estem davant una bufetada dialèctica al voltant dels límits del sacrifici en nom de l'art o l'excel·lència interpretativa. També és una història de resistència a un venjança maliciosa. I també és un reflex d'uns valors dominants d'exaltació d'aquells lemes desfasats que comencen sempre amb un "tot per  .... (poseu aquí qualsevol cosa que valgui la pena, qualsevol tipus d'abnegació per tal d'aconseguir-ho).
La cinta sembla que prengui un partit molt clar a favor la supèrbia i la determinació amb la qual el protagonista rebutja la família, la parella o, fins i tot, el seu equilibri emocional per tal d'arribar a ser el millor intèrpret de bateria tot i que, al meu entendre, el que fa es plantificar davant els nostres morros tota una sèrie d'evidències prou discutibles i que són els valors predominants que alimenten al mateix món de l'elitisme artístic incompatible, també de vegades amb la mateixa fama o notorietat. La recerca incansable de la perfecció per part dels dos protagonistes s'atansa més a una obsessió diabòlica que a qualsevol objectiu racional a l'abast de nosaltres, els mortals.
Frases lapidàries que en un primer moment sonen amb una encertada contundència es van convertint en un angoixant cop de puny dialèctic que t'acompanya en sortir de la sala. Per una banda la del jove bateria en una actitud desafiant quan diu que és "millor viure 34 anys intensos que una llarga vida d'avorriment". Per l'altra la que ressona profunda i gairebé maligna en al veu del suposat mestre/director de la banda: "no hi dues paraules més temibles que bona feina". I aquesta és la gran virtut de  "Whisplah", ens mostra un absurd ple de veracitat per fer-nos caure en el parany en un primer moment i provocar-nos una angoixa similar al lema "Arbeit macht frei" del camps d'extermini nazi.
Com a mínim el missatge ens converteix en incòmodes còmplices, espectadors exigents fins a límits inhumans de la resistència. De la mateixa forma que es van exaltar a les veus castrati, actualment donem molta vàlua a tot allò que va a la recerca dels límits. El món de la música i de l'esport són un miralls perfectes i plens d'exemples al voltant d'aquests valors col·lectius que arrosseguem i poques vegades es posen en dubte. Les renuncies i castracions són uns altres, però hi són.
Avui potser m'he embolicat una mica al voltant del missatge, el qual m'ha resultat molt enriquidor. En un altre ordre de coses s'ha de sumar un guió mil·limetrat amb els cops d'efecte justos i molt ben distribuïts que et van enganxant per després colpejar-te sense cap mena de compassió. Es fa també,  un abús de les escenes amb les mans i baquetes regalimant  sang sense convertir-se en un gran handicap que malmeti la globalitat. Les interpretacions fan la seva funció d'expressar passió al límit de la bogeria aconseguint ser prou creïbles.
En definitiva una cinta que encara em batega i que recomano per tothom que vulgui passar per una experiència desconcertant i plena d'una angoixa que t'enriqueix al voltant dels límits de la renúncia o tot allò que s'ho mereix. (8,5/10)