"Red army": trajectòries esportives, vitals i històriques

Quan vaig a veure un documental a una sala de cinema encara em persegueix el dubte sobre si val la pena pagar l'entrada per una cosa que no és una pel·lícula. Un dubte que se m'està esborrant després de gaudir d'uns quants bons documentals en els darrers anys. "Red army" es trobaria dins el grup dels destacats.
Tot gira al voltant de les biografies dels cinc components d' un equip d'hoquei gel de l'extinta URSS que ha estat  un dels primers equips de somni del segle vint dins el món dels esports col·lectius. Si us agrada mínimament aquest món ja sabeu que jugar de forma conjunta i harmoniosa no té res a veure amb situar individualitats una al costat de l'altra. Sembla ser que aquest equip-equip va meravellar durant uns anys fins que la transformació del país els va arrossegar per camins ben diferenciats i experiències vitals ben lluny de les concentracions d'onze mesos l'any entrenant fins a quatre vegades al dia. Les línies biogràfiques s'allunyen amb la implosió del sistema soviètic per tornar a confluir ocasionalment o, fins i tot, retrobar-se en la Rússia actual. Vides esportives que ens serveixen de mirall per explicar la història des d'un punt de vista molt més proper i quotidià alhora que el simbolisme i la utilització política dels èxits esportius també ens permet  fer una aproximació a les xarxes del poder. Veurem l'acabament de la guerra freda vista des d'un punt de vista emotiu i viscuda intensament per uns protagonistes que passen de d'opressió d'un règim totalitari que els utilitza com a peons a l'angoixa vital d'haver de decidir per un mateix i mesurar-ho tot amb el referent dels diners.
Sembla que el seu director, Gabe Polsky, vulgui emular la cohesió d'aquest equip deixant molt clar que fer un documental és la conjuminació de molts elements ajustats en la mesura i el moment. No n'hi ha prou en tenir un tema prou atractiu amb algunes imatges exclusives pel mig. La combinació de la ironia amb un cinisme a tocar del ridícul, d'una anàlisi històrica profunda, una èpica esportiva sense estridències, d'unes imatges fruit d'una intensa investigació, d'unes entrevistes que van més enllà dels formalismes i una banda sonora contundent, conformen els elements d'una obra equilibrada, atractiva i entretinguda. (7/10)