"Timbuktu": poesia visual tacada de barbàrie

El origens del cinema van estar més lligats a les imatges fascinants i captivadores que a la presència d'una narrativa. Les películes s'anunciaven com una atració de circ o com un truc de màgia. Ho podeu comprovar fins al 15 de juliol a la magnífica exposició "Georges Méliès. La màgia del cinema" al Caixafórum de Lleida. Dic això perquè "Timbuktú" està plena d'imatges i escenes que et sedueixen per elles mateixes amb una història dramàtica simple que es converteix en un convincent alegat a la llibertat i contra la pena de mort sense caure en la tentació de fer una exaltació de la miséria. Ben al contrari, la dignitat de la població vivint amb allò més essencial ridiculitza la ostentació de vehicles i armes que fan els opressors.
La presentació de la situació  es mostra durant la primera meitat de la cinta amb una pausada cadència contrastant l'estètica guerrera amb la delicadessa i sentit comú de la població la qual sen's mostra amb una bellesa contundent i profunda. L'absurd i la insensatesa del que impossa una esbiaxada interpretació del Coran es veu ridiculizada amb una arrelada tradició tolerant i inclussiva.
Durant la segona part els esdeveniments s'accelerent, plens d'un dramatisme i veracitat combinades amb situacions properes a un atractiu realisme màgic. L'escena dels jugadors de futbol que "disimulen" quant s'atansen els integristes és d'un simbolisme i una bellessa que et captiva. El joc espontani, infantil i lúdic troba un camí per manifestar-se esquivant el "joc brut" i les amenaces dels descerebrats. Només per l'emoció d'aquest moment val la pena tota la pel·lícula.
El director Abderrahmane Sissako aconsegueix una delicada i bella cinta partint de la senzillessa i d'una mirada transparent i intensa dedicant una especial atenció a la fortalessa i autèntic cor social d'unes dones que es revelen continuament contra unes grotesques impossicions. (7,5/10)