"La fiesta de despedida": encarant la mort amb un somriure

Sembla ser que els actors de la pel·lícula li van donar presses als directors (Tal Granit, Sharon Maymon) per completar el projecte perquè estaven allargant-lo massa --fins a cinc anys!!-- i temien que algun dels protagonistes no pugues veure el resultat final. Aquesta anècdota no deixa de ser un exemple il·lustrador del to de la cinta: una barreja d'humor amb el drama existencial amb un resultat ple d'energia i bon ofici.
Un grup de  persones grans, afrontant el tram final de la vida en una comunitat de pisos assistits i testimonis directes de pèrdues de companys seus acaben construint una màquina facilitadora de l'eutanàsia per a un amic amb un càncer terminal i amb un patiment insuportable. El bon funcionament de l'aparell fa que corri la veu i, davant de les peticions i la insistència, s'han de plantejar les preguntes inevitables al voltant de la maquineta i la banalització del seu ús.
S'aconsegueix donar a temes gens atractius al voltant de la vellesa, la malaltia o la mort digna un accent vitalista i amable. Fins i tot durant la primera meitat el to que pren s'atansa clarament a una estructura de pel·lícula d'aventures i destralera en la qual un grupet de padrins trapelles s'organitzen per "liar-la". A aquest encant li hem d'afegir un discurs que fuig de l'alliçonament i el pamflet per tal d'atansar-se amb convicció a un cant a la vida viscuda en plenitud i dignitat, acceptant l'evident complexitat emocional de la finitud i la marxa definitiva d'un esser estimat.
Pel·lícula molt recomanable per a tots els públics perquè en definitiva tracta de l'amor en totes les seves enrevessades manifestacions, que conté episodis memorables d'aquells que comentes en acabar  i perquè aconsegueix la doble finalitat de la distracció ponderada amb un missatge que ens convida a abraçar la vida i degustar-la amb tots els seus matisos. (7.5/10)