"Mad men": vendre espurnes de felicitat

Tinc temptacions de resumir aquesta entrada amb una efusiva demanda que visioneu la sèrie amb tots els porus oberts, que llegiu les tres entrades del blog "el cadillac negro" a mesura que aneu avançant i que, finalment, escolteu aquest recopilatori de la seva música. Tot el que ve a continuació són comentaris molt personals producte de la meva subjectivitat i que poc més poden aportar al que ja s'ha dit.
Vaig entrar-hi tard i de rebot. El que llegia sobre el seu contingut al voltant del que es podria definir com a yupies dels 60' no m'acabava d'agradar. Finalment hi entro per l'entusiasme d'un amic amb el qual compartim afeccions al cinema i les sèries de TV. Gràcies Sergi!!
Després d'unes vacances per posar-me al dia i amb un seriós dubte de deixar-la després de la segona temporada, m'enganxo fins al final sense discontinuïtat gaudint plenament fins arribar al magistral capítol final.
Si hem de trobar un denominador comú a tots els personatges de la sèrie podem dir que es tracta d'individus a la recerca obsessiva de la felicitat per camins i estratègies diferents, equivocant-se contínuament, que canvien al llarg de la seva vida i que, tal i com diu el filòsof, poden aconseguir-la de forma temporal en espurnes fugaces. La felicitat mai pot ser complerta i perdurable. A la sèrie, malgrat el tancament de la majoria de personatges estigui endolcit en excés, es deixa molt clar que tot allò no és un final feliç etern a la vegada que també ens alliçona amb un magnífic episodi que es tancava amb la cançó "the best things in life are free" com a comiat del soci fundador Cooper que anticipava el tancament en meditació zen del protagonista.
Un dels valors que vull destacar és la construcció d'un edifici imponent a partir d'una quotidianitat rutinària en la qual els fets van poc a poc. Aquesta "lentitud" tan criticada s'ha acabat convertint en una gran virtut gràcies a trames en procés de maduració permanent, a personatges gens immutables, guions de qualitat ben lligats i una ambientació perfecta. Qualitats que es diuen en quatre paraules tot i que és molt difícil trobar-les juntes.
Les múltiples qüestions vitals que es mostren es plantegen sense sentenciar ni alliçonar. Les trames van sorgint la majoria de vegades de la col·lisió entre els personatges alineats en els dos gèneres. Un món masculí egoista, hipòcrita, promiscu i emocionalment esguerrat xoca amb uns personatges femenins en lluita permanent a la recerca del seu lloc en un món que no sigui de dependència vergonyosa d'un masclisme humiliant. Tot ficat dins la coctelera d'una agència de publicitat que es va fent gran en una dècada qualificada de feliços 60 mostrant-nos l'auge del pop, el pacifisme, els problemes  racials, el xoc entre el món rural i la modernitat urbana mentre es consolida una societat consumista i mediatitzada per uns mitjans de comunicació emergents i cada vegada més influents. Un darwinisme laboral i social incipient que després de 50 anys sembla esgotat i en un carreró sense sortida.
Situada ja en la selecció de sèries per passar a la història "Mad Men" ens deixa el regust d'una bona novel·la en la qual no passa res extraordinari mentre es narra amb una perícia miraculosa tot allò que realment succeeix en aquest viatge vital a la recerca d'espurnes de felicitat. Tot i que de vegades m'envaeix el dubte (fet que encara la faria més genial) de si tot plegat es tracta d'un espot d'una magnitud colossal que podria acabar perfectament amb el "busque, compare i si encuentra algo mejor, cómprelo".