"El niño 44": tensió i poca cosa més

El nostre protagonista Leo (un Tom Hardy inspirat) és un heroi de guerra convertit en un benestant membre de l'aparell repressor de l'època mes dura de l'estalinisme, cap allà els anys 50. Tot és una basa d'oli: la seva parella, el seu grup de col·leges... fins el moment que el fill del seu millor amic apareix mort en estranyes circumstàncies. La versió oficial ha de ser un accident per allò que en "el paradís no hi ha homicidis" i a partir d'aquí tot s'enreda per la voluntat del Leo a descobrir el que sembla un assassí en sèrie.
Malgrat el repartiment compleix amb escreix i l'ambientació estigui en un alt nivell "el niño 44" es perd en un mar de dubtes a l'hora de concretar si desenvolupa la trama detectivesca o centrar-se més en les relacions humanes inundades de mentides, traumes i fosques personalitats. S'obren massa fronts i la necessària focalització queda diluïda en mig d'un thriller, un drama social o històric, un drama romàntic o un relat d'època amb una rematada final de traca i mocador en el sentit més negatiu. Tot plegat no lliga encara que els ingredients siguin d'una altíssima qualitat.
Al costat positiu s'ha de destacar l'atmosfera opressiva i d'autèntica por que que es trasmet i es vivia dins un règim que havia de ser un paradís peti qui peti amb un ritme inquietant i magnètic que s'aconsegueix mantenir a base de cops d'efecte i escenes d'acció ben construïdes. 
Una cinta que m'ha suposat una decepció a la vista de les seves expectatives si ens fixem en el repartiment i la temàtica mínimament inusual. Es perd en la seva obsessiva solemnitat, sense entrar ni profunditzar en les excessives línies dramàtiques obertes tot i que aconsegueixi entretenir-te mínimament amb una tensió i un estil visual ben aconseguits. Ah!.. i els minuts finals per retallar-los directament. (5/10)