"Hablar": experiment reeixit

També podríem dir allò de prova superada. Vuitanta minuts de pla únic i sense talls al voltant de múltiples històries en una radi de 400 m en mig de la popular plaça Lavapiés de Madrid i tot fet en un sol dia i quatre presses no deixa de ser una prova de resistència de tot un grup de professionals que, tal i com succeeix en un final emotiu, s'aplaudeixen amb delit. Us asseguro que en molts moments m'imaginava el càmera i el tècnic de só suportant el seu cansament per tota la tensió i concentració que han de mantenir. No se si fan algun relleu?.
El per mi desconegut director Joaquin Oristrell literalment es llença a la piscina en un atrevit exercici amb dues intencions clares i plenament aconseguides. La primera és el seu compromís social de denúncia i reivindicació. Segurament als que ens atansem a la sala no ens ha de convèncer ningú i el missatge ja ens resulti un pèl reiteratiu i sense aportar gran cosa. De totes formes, en la denúncia social la reiteració es perdona, no sigui que els escanyapobres se'n oblidin. La segona es l'espontaneïtat i frescor que t'innunda tota l'estona. Es més, m'atreveixo a dir que l'entussiasme de tot l'equip es comprova en la majoria d'intervencions i aquest fet m'ha recordat la també experimental "los tontos y los estúpidos" on l'entrega i bon ofici de l'equip actoral se't ficava a la pell. És un cinema en estat pur: un guió treballat, una direcció entregada i un equip interpretatiu que transpira passió per tots els porus. Un tipus de cinema que m'atreu personalment perquè no hi ha lloc pels artificis, perquè la paraula ben triada i el gest conflueixen en una harmonia sense artificis ni enganys per acabar emocionant profundament.
Podrem dir que alguns relats queden escapçats, o que alguns estan ficats amb calçador; podrem dir que hi ha interpretacions mediocres en mig d'alguna excel·lència o que el final queda molt ensucrat. Potser és veritat tot plegat i la cinta no serà mai una obra mestra però si valorem la relació qualitat/pressupost i l'emotivitat que es trasmet al meu entendre estem davant, al menys, d'una bona obra la qual val la pena veure i commoure's amb tot el que trasmet. (7,5/10)