"Maps to the Stars": deliris descarnats i desmesurats

Mia Wasikowska personifica a  l'Agatha,  filla desterrada de la família Weiss a causa d'una conducta malaltissa de jove amb el seu germà petit Benjie pel mig. És major d'edat i la càmera s'atansa lentament mentre està dormit en un autocar de línia de retorn a "casa?". En aquest moment comença un somni/conte desmesurat i delirant al voltant d'Havana (una esplèndida Julianne Moore i potser el millor de la pel·licula), una estrella de Hollywood  que fa teràpia amb el pare Weiis (escriptor i terapeuta d'èxit), un germà actor prematur i ja ex-addicte i una mare sobreprotectora i desficiada. 
És del tot normal que el món del cinema encapsulat en una bombolla d'excessos mediàtics i ultra-competitius a la recerca de l'èxit tingui un punt endogàmic. També s'entén que es recreïn reiteradament ( Birdman o Viaje a Sils Maria entre altres) les seves particularitats de vegades malaltisses. El que ja no és massa comprensible és aquesta cursa de recaragolament sense fi ni massa sentit que avoca la cinta al qualificatiu d'esperpèntic o humor negre delirant amb un to una mica rancuniós. A veure si en traiem l'entrellat...
Afirmar que es tracta d'un retrat fosc i excessiu seria la primera lectura més superficial i que dona pas, com en tots els contes, a una segona interpretació més psicologista i que furga en allò més profund de la nostra existència: el desassossec davant tot allò que pot significar una mancança o una pèrdua. El desarrelament identitari de l'Agatha, la no-infància del Benjie i la joventut que s'allunya amb la impossibilitat d'emulació de la mare en el cas de l'Havana. Tres perfils ben definits que donen un bon joc en la primera intenció més crítica amb el món de la faràndula Hollywoodiana. A partir d'aquesta primera part els tres personatges principals encaren durant la segona meitat del metratge diferents respostes desproporcionades i impulsives, entre patètiques i destructives que donen sortida als seus propis deliris irreflexius per acabar amb una pinzellada poètica que no lliga del tot. Sembla que el director, David Cronenberg, s'hagi obsessionat en donar una volta de rosca més, forçadíssima, que arriba a desconcertar i a perdre qualsevol sentit. Sembla que vulgui instal·lar-se en una cruesa fora de lloc amb l'objectiu de cridar l'atenció. O no era d'això del que es tractava? (6/10)