"Phoenix": amor, reconstrucció i pèrdua

Podem recuperar una vida passada després d'haver estat literalment destrossats i haver patit un trauma tan profund com la segona Gran guerra o l'estada en un camp d'extermini com a exponent màxim de la barbàrie?, és possible recuperar un esser estimat quan aquest no et reconeix i et converteixes en invisible?, es poden esborrar ferides profundes i obertes en nom d'un futur il·lusionat?, quina és la nostra identitat real; el que hem estat i pretenem recuperar o el que volem ser per tal de fugir cap endavant?
Preguntes que aquest destacat drama teatral ens planteja partint d'una experiència romàntica i que desgrana hàbilment tota una sèrie de qüestions vitals al voltant de les dualitats eternes de la raó o la rauxa, la recerca de la seguretat raonable enfront felicitat il·lusa o, fins i tot, passat o futur.
Dos personatges centrals dins una lluita ferotge i unes interpretacions esplèndides (destacant una Nina Hoss que recordo com a Bárbara) a la recerca d'una espurna de felicitat ubicada en el passat en el cas de la Nelly o un futur que esborri un pretèrit corromput en el cas de Johnny.
En aquest joc de contrastos també cal destacar a Lene, el tercer personatge, amiga de la protagonista, la qual  fa de contrapunt raonable i sensat dins una tempesta de cega bogeria amorosa de la Nelly. Resulta molt interessant aquest paper al dibuixar molt bé un relat ple de sentit i esperança assenyada en una relació de sincera i agraïda amistat.
Tot i que la trama de vegades es fa reiterativa, centrada exclusivament en un pla i contraplà abusiu i que tot plegat sigui un pèl rocambolesc podrem trobar en la cinta un drama intens, profund i obert en el seu desenllaç final gràcies a la perfecta interpretació de la seva protagonista. Només per aquests darrers minuts en els quals el jocs de mirades i gestos ens poden a arribar a commoure intensament val la pena tota l'espera per l'intriga creada. (7/10)