"Requisitos para ser una persona normal": frescor, enginy i dolçor

 Maria de las Montañas és una noia de 30 anys obligada a retornar a la casa familiar sense feina ni pis malgrat la completa formació que disposa. A partir d'una entrevista laboral es replanteja la seva vida des del punt de vista d'una hipotètica i mitificada normalitat.
A partir d'un plantejament simple, real i proper es construeix un argument i guió prou ferms que afronten sense embuts aspectes rellevants i conflictius que envolten la vida de la protagonista per convertir-se en un retrat generacional sense victimisme, encertadíssim i molt agut a l'hora de criticar de forma subtil i enginyosa qüestions socials importants sense deixar de ser en cap moment una comèdia agradable. Trobarem entre altres temàtiques la violència domèstica, la precarietat laboral i social, la normalització plena de les persones amb discapacitats o l'esnobisme ridícul. Al meu entendre estem davant un destacat elogi a la diferència amb una disfressa d'innocència naïf la qual permet ser més incisiu que qualsevol drama de crítica social.
A tota l'estructura del relat li hem d'afegir un repartiment encertat i equilibrat més enllà dels dos magnífics protagonistes cal fer una menció especial al trio de veteranes (Carmen Machi, Alexandra Jimènez i Sílvia Munt), les quals (tot i que Sílvia Munt malauradament punxa) protagonitzen escenes memorables.
L'ambientació, la utilització del color i uns  primeríssims plans aconsegueixen crear una atmosfera colorista i amable sense provocar rebuig en cap moment. Particularment em resulta com a mínim inquietant comprovar com el paisatge d'un hipermercat es pot arribar a convertir en "el" paisatge de tota una generació en el qual també es pot trobar una estètica prou atractiva.
Del poc que grinyola dins la cinta destaco l'abús de la publicitat encoberta i el tractament potser excessivament inquietant i dramàtic de les contínues ploreres de la Sílvia Munt.
Malgrat això el balanç és plenament positiu. Us trobareu amb amb un destacat debut com a directora i guionista de la Leticia Dolera, la qual ens regala una comèdia personal, simpàtica i dolça (sense arribar a ser empallegosa en cap moment) que ens permet gaudir d'un bon cinema d'entreteniment que aspira a ser la "comèdia espanyola de l'any". (7/10)