"Aprendiendo a conducir": la cara dolça de la Isabel Coixet

D'entrada una prevenció necessària: es tracta d'una pel·lícula de la Coixet que no sembla de la Coixet. És un encàrrec del qual ella mateixa va dir que "al sortir no et vols tallar les venes".  Efectivament és ben bé així; es tracta d'una comèdia dramàtica basada en el xoc de dues personalitats inicialment allunyades per la seva cultura i el seu caràcter. D'una banda la Wendy, una dona acomodada (una correctíssima Patricia Clarkson), de vida frenètica a qui el seu marit abandona. A l'altre costat un retrobat Ben Kingsley en el paper de Darwan, un home madur, tranquil, immigrant i abocat a una jornada laboral interminable per tal de finançar el seu futur matrimoni concertat. Les lliçons de conduir es converteixen en una metàfora on conflueixen el seus nous i necessaris aprenentatges vitals. Un ha d'aprendre a conviure amb la seva nova parella que no coneix i ve de l'altra punta de món mentre la Wendy ha d'assimilar viure sola i desprendre's de la nostàlgia.
Estem davant una producció simpàtica, que utilitza una fórmula clàssica de conflicte interpersonal, feta amb una professionalitat innegable a nivell de direcció i interpretacions  malgrat caigui reiteradament en l'explotació d'uns tòpics que podríem anomenar masclistes i alhora contraposats en les dues cultures: home infidel/home abnegat, dona independent/dona submisa. Contrapunts interessants que es plantegen de forma superficial sense decantar-se obertament i deixant molt clar que mai no és tard per canviar si hi posem molta empatia i estem oberts al que succeeix al nostre voltant a través d'una mirada calmada i sensible.
"Aprendiendo a conducir" és la típica pel·lícula de diumenge a la tarda que resulta agradable de veure i ràpida d'oblidar tot i que se li ha de reconèixer un molt bon ofici i unes lloables i oportunes  intencions alliçonadores. (6/10)