"Blind": imatges desde l'interior

Ingrid (en una perfecta interpretació de la Ellen Dorrit Petersen) ha perdut la visió i viu tancada al seu pis mentre el seu company Morten va a la feina. La seva imaginació d'escriptora i un vell conegut del Morten, l'Einar, conformen un relat en el qual els límits entre la realitat i la ficció que ella inventa i escriu queden totalment desdibuixats.
D'entrada hem s'ha d'avisar que ens trobem davant una d'aquelles pel·lícules que col·loquialment les anomenem d'estranyes. De ben segur que durant la projecció us regirareu a la butaca més d'un cop. La ment d'una persona cega no és una fosa en negre dins un univers sonor magnificat. El director ens vol mostrar que la persona sense visió també produeix imatges i, molt especialment, confia del tacte i els sons per desenvolupar-se amb normalitat. Crec que tot plegat ho aconsegueix amb primeríssims plans al voltant de tot allò que toca alhora que sent molt profundament la protagonista i un tractament sonor especialment cuidat.
El personatges que mostra la Ingrit de la mà d'una veu en off poderosa porten una càrrega plena de pors i de preguntes que els fan vulnerables,  imperfectes i contradictoris. El Morten personifica la temença a ser observada sense ella saber-ho, al trencament o la desaparició de l'atracció més física. L'Einar és el que duu totes les contradiccions al voltant del sexe, l'aïllament, la incapacitat de comunicar o la vulnerabilitat. L'Elin (veïna de l'Einar, separada i amb una filla de 10 anys) encarna allò relacionat amb la maternitat, la separació i la solitud de la persona nouvinguda.
Finalment tot explosiona dins un relat turbulent, ple de tensió que la porten a despullar-se i a mostrar-se tal com és, plantejar obertament les seves pors més vitals i proposar en un final esquerp una mena de sortida que et deixa un pèl descol·locat. De fet ens va costar prou alçar-nos de la butaca...
El director, també novell, Eskil Vogt ens xopa d'una atmosfera sòbria i juganera alhora. Ens fa anar una mica a les palpentes, fent una clara metàfora amb el títol, per introduir-nos de fet en el món personal de la protagonista. De vegades arribes a "sentir" els seus accidents domèstics i a inquietar-te amb alguns sons inquietants.
Cinema per gaudir-lo i pensar-lo, que barreja elements més transcendents amb estones còmiques o estrafolàries, ple de trampes narratives que et descol·loquen barrejant contínuament realitat i ficció i que no ens deixarà indiferents. (6,5/10)