"Love & mercy": lliscant per les onades de la vida

Ha estat inevitable. El moment musical i la forma de la pel·lícula m'han recordat al biopic fet per Oliver Stone sobre els Doors cap allà als anys noranta. Aquesta ha estat la primera impressió en acabar.
Love & Mercy és una biografia contada des de la subjectivitat del personatge, intentant explicar-la amb els seus ulls, els seus deliris i vivències. Un present que se situa en un moment crucial de la vida del protagonista i que va fent salts al passat amb personatge, to i estil diferents. Anem surfejant per la vida d'en Brian Wilson i el seu món de la mà d'un doble protagonista. Un John Cusack una mica sobreactuat ens il·lustra el moment de desequilibri mental atrapat amb els tractaments extrems del seu psiquiatra (un grandiós Paul Giamatti) que dóna pas a un Paul Dano estel·lar interpretant al geni  en el seus moments creatius més intensos i plens de desvaris diversos.
Estem davant l'òpera prima del director Bill Pohlad, que fins ara havia fet bàsicament de productor, el qual ens submergeix perfectament  en la personalitat d'un personatge turmentat per la seva pròpia ment, la severitat d'un pare castrador i la voluntat del geni d'anar molt més enllà dels èxits comercials. També aconsegueix mantenir la tensió narrativa davant el desenllaç d'un present ubicat en un pou narcotitzat del qual ha de sortir amb ajut.
Una cinta que ha arribat sense promoció especial en mig de la selva mediàtica de l'estiu però que s'està fent un lloc entre les millors biografies filmades d'un personatge que jo mateix he descobert, amb una vida entre perilloses onades i bones vibracions. Del tot recomanable per als seguidors de la música en general i per a aquells que vulgueu veure una vida contada de forma no lineal, que et situa dins la ment del creador i que és prou seductora. (Per veure un concert dels primers Beach Boys en aquest enllaç en podeu trobar un del 1964). (7/10)