"Suite francesa": amor en temps convulsos

Que li podem demanar a una típica i tòpica història d'amor romàntic, turbulent i pràcticament impossible? Doncs que sigui creïble, una producció  i ambientació impecables, unes interpretacions captivadores i que la trama tingui el ritme i la tensió ajustades. "Suite francesa" gairebé té tot això malgrat que hi ha alguna peça del seu engranatge central que no acaba d'encaixar i que coincideix amb els moments principals d'apassionament entre el dos amants. Uns canvis sobtats del personatge de la Lucile que es donen sense la suficient progressió, convertint-los en artificials i forçats. Un defecte que es repeteix sovint en les novel·les adaptades al cinema, que pateix també la recent "el Niño 44", al no tenir temps material de mostrar una gradació creïble de canvis en el personatge.
Aquesta producció britànica no es desvia ni un mil·límetre dels estàndards marcats, amb un feina prou aconseguida i perfectament calculada. La pena és que tot plegat no t'arribi a emocionar, no sents en cap moment aquella pell de gallina que et commou i que t'emportes fora de la sala. Tot està impregnat d'una perfecció asèptica que et deixa indiferent amb l'excepció feta en les interpretacions  de Matthias Schoenaerts  i la Michelle Williams en el papers protagonistes, sense desmerèixer en cap moment  la resta de l'equip d'interpretació.
Al relat estrictament romàntic el complementen el temes més convencionals que van envoltant el mesos immediatament posteriors a l'ocupació alemanya en territori francès: les denúncies entre veïns, un col·laboracionisme prou generalitzat i que fins fa ben poc era un tabú ben amagat, les relacions amoroses o el conflicte intern del que ha d'exercir una violència fora de lloc.
Captivar no captiva però estem davant una pel·lícula prou interessant per les seves interpretacions, per la seva caracterització impecable i per la seva narrativa perfectament contextualitzada i ajustada a la realitat. (6/10)