"Un dia perfecto": deixant que plogui

M'emporto una bona impressió després d'haver dubtat de veure la pel·li a causa de les pobres crítiques "oficials". Per sort, la recomanació d'un amic em convenç definitivament.
Un dia en la vida d'un grup de cooperants internacionals al final de la guerra dels Balcans és la situació que permet reflectir d'una forma plenament convincent i brillant els conflictes personals que arrosseguen els membres del grup en paral·lel a la cruesa d'una guerra de "veritat".
El director aconsegueix fer-nos empassar un plat indigest, com poden ser totes les absurdes injustícies que envolten una guerra, amb un humor innocent i savi que no deixa de ser un bàlsam per suportar tota la perversitat de la situació. Sense cap intenció d'amagar  o edulcorar res Fernando León de Aranoa aconsegueix un difícil equilibri entre una denúncia constructiva i unes relacions de grup que s'enganxen desesperadament a tot allò que ajudi a passar les hores. En aquest punt entenc que aquesta barreja s'atansa molt més a la realitat enfront d'altres cintes plenes de tremendisme i enfrontaments sanguinaris. Qui no s'ha sorprès inicialment, per entendre-ho després, de les bromes i acudits que l'equip mèdic fa abans i durant una intervenció quirúrgica?. En vaig ser testimoni i la veritat és que s'agraeix la distensió que s'acaba aportant.
La pel·lícula retrata de forma prou perfilada i sense furgar en la llaga tots els elements que conformen un conflicte bèl·lic on, sense cap mena de dubte, les persones més afectades sempre formen part de la població autòctona alhora que no es descuida de les seves perversions i odis despietats.
Un dels aspectes que comparteixo i més m'ha fet el pes és el rebuig a qualsevol tipus de heroïcitat inútil i absurda, a l'enfrontament directe i violent sense que això signifiqui quedar-se de braços plegats sense fer res. Els problemes s'han d'afrontar de forma proactiva tot i que "quan plou cal deixar que plogui"...
La realització, el ritme i les interpretacions aporten el to ajustat que caracteritza la pel·lícula, sense exageracions, ni moviments de càmera embogits, ni cops d'efecte explosius. Més aviat es transmet proximitat i credibilitat d'una realitat crua i polièdrica que va fluint amb els protagonistes donant tombs i mantenint la dignitat dins un cabal imparable que ho arrossega tot. (7,5/10)