"Amama": ruralitat onírica i idealitzada

Un conflicte familiar que es posa en evidència a través d'una col·lisió entre el món rural i l'urbà, entre tradició i modernitat. Un caseriu basc que manté una línia vital antiquíssima i que s'ha de mantenir en la seva unitat. Tres germans que la mateixa tradició marca amb una funció molt concreta i un color determinat. L'Amaia, la neta, serà la que ens explicarà aquest món apel·lant a una emotivitat profundament arrelada, a un simbolisme insistent i una expressivitat artística en el món de la imatge que tancarà el cercle. Tot plegat emmarcat en un procés de reconciliació familiar entre pare i filla.
El director Asier Altuna es mostra coherent i ferm en el seu guió, repetitiu en un simbolisme ben trobat i molt atractiu en la seva estètica. Aquesta triple aposta li permet que, a partir d'un tema extremadament local, acabi mostrant una ànima i unes temàtiques plenament universals. Crec que aquest seria el gran mèrit de la cinta. Sense conèixer en cap moment els detalls d'aquest tipus d'explotació rural tradicional tot plegat es fa entendre de forma coherent i intensa. El valor de les relacions familiars amb la reconciliació com a eix a pesar de la voluntat  i "necessitat" de mantenir un costum per molt ancestral que sigui seria el centre d'un relat amb la vocació generalista que em refereixo.
Un altra qüestió és la barreja d'elements i repetició de continguts que fa que no s'acabi de tenir la excel·lència que podria haver aconseguit tenint present les encertadíssimes interpretacions del grup d'actors.
Una bona experiència emotiva que li dona a l'art, en un marc surrealista, un paper alliberador i ple de sentit en un conflicte que en moltes ocasions està ple de cruesa i d'absurd. Una barreja encertada de realitat i fantasia que t'arriba a commoure sense convèncer del tot.  (6,5/10)