"Marte (the martian)": entretinguda i prou

Una missió tripulada al planeta roig que ha d'evacuar d'urgència donen per mort per accident a un membre del grup i l'abandonen. El protagonista (un solvent i gèlid Matt Damon) ha de sobreviure, curar-se una ferida, fer de pagès aplicat i enginyós, reciclar una nau abandonada i... esperar que el vinguin a rescatar. Amb aquest argument la cinta s'enganxa amb un força obsessiva a l'objectiu de l'entreteniment, aplica les quatre normes bàsiques per fer calaix i ... endavant les atxes!! En cap moment, per exemple, intenta tractar l'angoixa psicològica de la soledat. Fins i tot en la seva part més corpòria (el pentinat i l'afaitat és impecable malgrat passin alguns centenars de sols) i d'ambientació (amb un netedat higiènica) no hi ha intenció de mostrar cap tipus de crisis personal. La resta de personatges resulten plans, ben interpretats i prou. No hi ha cap moment que et provoqui una emoció profunda. La mateixa tensió amb algun cop d'efecte inesperat és del tot previsible i tova. Als pocs minuts de començar saps perfectament com acabarà tot.
Ens algun moment tens la sensació d'assistir a un documental de ciència explicat pel Carl Sagan per tal de convertir en versemblant tot el que aconsegueix fer el nostre Robinson. Sense entrar a discutir els nyaps sense base científica, resulten sobreres moltes de les explicacions que es donen i el protagonisme excessiu a les idees i càlculs brillants i ocurrents d'alguns personatges. D'idees genials d'un individu sol, en el moment oportú i amb efectes, o beneficis, prodigiosos ja en tenim prou amb les d'economia en colors del nostre economista de capçalera.
La meva decepció, i no és la primera, amb en Ridley Scott m'ha fet dubtar si aquest senyor realment és l'autor de dos de les meves pel·lícules de capçalera com són "Blade Ranner" i "Alien" . Si busqueu alguna reminiscència al respecte no la trobareu.
Tampoc les 3D aporten gairebé res tret alguna escena en concret que es va repetint sense aprofitar en cap moment les possibilitats que dona l'espai i l'ingravidesa. Recordo, per exemple, que "Gravity" en treia molt més profit.
Ens trobem davant una bona forma de matar un diumenge per la tarda amb un producte tipus "Houston!, tenemos un problema" versió apol·lo XXXV, amb una trama previsible, acudits babaus i repetits i, això si!, una ambientació cuidada al detall i una plantilla d'actors tipus "dream team". (5,5/10)