"Taxi Teheran": un regal enginyós i juganer

Usant un format de fals documental i amb les càmeres sempre situades dins un taxi conduït pel mateix director Jafar Panahi se'ns va mostrant de forma diversa i amb una traça envejable la riquesa i les mancances de la societat iraniana. Un mostrari de personalitats ben triades per construir un drama que t'omple d'una realitat situada entre la cruesa i l'autenticitat simpàtica.
A la primera part t'envaeix la confusió al dubtar si tot és fruït d'una espontaneïtat improvisada o d'un ajustadíssim guió, si el que entra i surt del cotxe són actors o gent que va recollint pel carrer. Arriba un moment que et dones compte que tot està ben mesurat per tal d'aconseguir aquest retrat crític i subtil que, en mig d'una actitud i un to juganer, s'acaba convertint en una autèntica crítica social en moviment.
La gran virtut de la cinta, al meu entendre, és aconseguir fer una obra impecable des d'una evident penúria de mitjans amb una aparença d'imperfecció i deixadesa. La gentada que va passant pels seients és d'una riquesa i una heterogeneïtat que s'agraeixen: una dona il·lustrada, alguns lladres, dones fetitxistes, traficants del mercat negre de DVDs, amics de la infància, advocades íntegres, una nena molt singular o algun accidentat d'urgència. Sense efectes especials de cap tipus ni moviments de càmera efectistes assistim un entranyable trencaclosques que flueix sense entrebancs i et ruixa d'una proximitat creïble.
Una obra aparentment modesta i senzilla que es converteix eu una explosió captivadora de creativitat a partir d'una evident nuesa de recursos. Cinema sense embuts. (7.5/10)