"Grandma": emotiva i inteligent

Al cinema a vegades et passen aquestes coses: et quedes enganxat a la cadira al final de la projecció, quan els llums de la sala molesten les retines, escoltant la cançó (podeu fer un tastet de Joel P. West en aquest enllaç) dels títols de crèdit i digerint totes les emocions que acabes de viure. Finalment t'aixeques i te'n dones compte que hi ha més persones fent el mateix. És la màgia del cinema!.
"Grandma" ens explica l'odissea de la Elle i la Sage, avia i neta, a la recerca de un petit préstec entre amics i coneguts de la Elle per poder pagar l'avortament de la jove. A més a més la padrina acaba de trencar amb la seva recent companya i arrossega alhora la pèrdua recent de la parella de tota la vida després de més de 30 anys de convivència.
Estem davant d'una commovedora i vibrant urban movie que carrega tot el pes de la pel·lícula en les interpretacions de les dues protagonistes i més concretament en la veterana Lily Tomlin que omple la pantalla d'una forma aclaparadora. Això no significa que la resta d'elements cinematogràfics no estiguin a l'alçada. El que vull dir és que només per veure a aquesta veterana actriu ja val la pena atansar-se a la taquilla.
El guió i la seva cadència estan ben ajustats aconseguint mantenir una tensió i una harmonia que et porten a ser partícip d'un missatge llançat amb una contundència i una franquesa que són d'agrair. Un missatge que va molt més enllà de la consigna panfletària i que es troba perfectament embolcallat d'una càrrega emotiva que provoca una profunda empatia cap a uns personatges imperfectes i, per això, categòricament humans.
No sé si serà la sorpresa d'aquest any que s'acaba. El que si us puc assegurar que malgrat sigui  cinema independent i de poc impacte mediàtic es tracta d'un cinema atrevit, fresc i xopat d'enginy amb interpretacions d'alt nivell. No us la deixeu escapar.  (8/10)