"Una pasteleria en Tokio": harmonia vital

Buscar... i trobar un lloc al món que et permeti realitzar-te i tenir una existència digna de ser repetida no és gens fàcil. Tampoc és fàcil concretar la frase anterior. Segurament als ulls occidentals seria una cosa ben diferent al que ens mostra de forma brillant la directora Naomi Kawase, des d'una visió més oriental però del tot universal i vàlida.
De què parlo quan parlo de visió oriental i reivindicativa alhora?, doncs de suavitat, d'acceptació (que no resignació) davant els mals tràngols, d'atenció sensible i completa a tot allò que està succeint al teu voltant deixant que tot flueixi, del valor del contacte i respecte pels altres, de buscar l'essència de les coses tot compartint-les, tot plegat amb un to serè sense sermons ni escarafalls. Aconseguir transmetre aquesta atmosfera és una fita del tot aconseguida per l'autora. Malgrat el drama, surts de la sala amb una sensació d'agraïment que perdura i impacta com el primer sol de matinada.
La història està centrada en un triangle de personatges i un minúscul lloc de venda de dorayakis (una mena de pastisset tradicional farcit). El protagonista i venedor Tokue rebrà la visita inesperada de Sentaro, una àvia de 76 anys que s'oferirà... per treballar!,  alhora que atén diàriament a la Wakana, una jove col·legiala amb problemes familiars. Un conte agredolç amb dos personatges perfectament perfilats i la jove que no acaba d'encaixar i es queda una mica desfigurada. Un conte amb una mirada lluminosa i neta sobre l'ésser humà i ple de situacions emotives sense que arribin a ser colpidores. Una faula que s'atansa al que seria l'essència de l'amor plenament universal.
També encerta del tot en el tractament de la contraposició entre tradició i modernitat. Ho fa sense xocs estrepitosos i amb una voluntat de confluència amb significat del tot oposada al frontisme que tenim instal·lat com a programari per defecte.
Recomanable per tothom que vulgui gairebé tocar una obra plena a vessar d'una sensibilitat cristal·lina compartida per un triangle generacional, aparentment allunyat, però amb necessitats ben properes. Un regal pels sentits. (7,5/10).