"45 años": furgant els racons de l'ànima

La notícia de l'aparició després de 50 anys en una gelera suïssa del cos desaparegut del primer amor d'en Geoff durant la darrera setmana de preparació de la festa pel 45è aniversari de convivència amb la Kate desencadena una petita onada de conseqüències inesperades.
La vellesa d'una parella sense fills i jubilada se'ns presenta com una postal costumista, plàcida, reposada, agradable i amorosa. Tot dibuixat d'una forma subtil, sincera i plena de detalls quotidians. Exceptuant pocs moments concrets, no hi ha una nota de música que ho acompanyi. El so ambient se centra en sorolls imperceptibles i els diàlegs calmats de la parella. Cap escarafall. La pau i la rutina omplen aparentment el tram final d'una vida envejable fins al moment que la Kate (una magnètica Charlotte Rampling) va perdent poc a poc la confiança plena en el seu dòcil Geoff.
El pas d'una harmoniosa calma a una desconfiança creixent, apel·lant a una memòria que va lligant caps a mode de thriller pervers fins desembocar en una tempesta continguda per tal de mantenir les aparences s'aconsegueix de forma sublim. Tot plegat gràcies a l'estat de gràcia del dos intèrprets i a la perfecta distribució dels moments clau en un polit guió per acabar en un crescendo final on la barreja de emocions contradictòries i reprimides et remou les entranyes demanant una resolució que no arriba.
La mirada íntima i carregada de matisos del director Andrew Haigh, que recordem per la entranyable Weekend, transita per una realitat polièdrica, on la certesa i la robustesa de les relacions personals pengen d'un fil en permanent estat de debilitat.
Del tot recomanable per les memorables interpretacions i per fluir per un retrat detallat, pausat i entranyable amb sorpreses amagades en els racons més profunds de la memòria d'una parella de padrins aparentment instal·lats en la placidesa. (7/10)