"Barcelona, nit d'hivern": vitalitat pel broc gros

La nit de reis és la una de les més màgiques de l'any i, molt encertadament, Dani de la Orden hi situa aquesta comèdia coral de situacions diverses al voltant d'encontres i contrarietats amb l'amor (o el sexe), l'amistat o la família com a nuclis principals. Una segona part d'aquella sorprenent Barcelona nit d'estiu que va significar una excel·lent carta de presentació.
Una bona colla de romanços que et situa l'emoció i la complicitat a flor de pell per tocar aquella fibra sensible que sembra un optimisme ajustat per tal que no arribi a convertir-se en babau o desmesurat. A vegades el límit es traspassa però per norma general tot es manté en la dosi adequada.
El mosaic de situacions, a mode de trencadís gaudinià, es va conformant amb un esbojarrat "rei mag" a la captura del primer amor que fa uns vint anys que no veu, amics de pis que volen lligar amb la repartidora de menjar a domicili, joves turistes a la recerca de sexe per una nit, una àvia que surt de l'armari als 81 anys, la parella amb una criatura recent que no acaba d'encaixar o una jove francesa a la recerca de l'amor de la seva àvia estroncat per la guerra.
No es tracta d'atansar la comèdia al realisme, entenc que el director ens vols transportar a una mena de somni ingenu i ensucrat a la recerca de la complicitat del mateix espectador. Cal deixar-se portar per tal de gaudir de ple d'unes llaminadures plenes d'enginy i naturalitat. Si, a més a més, hi afegim un nombrós i reputat repartiment en el qual tot el grup està encertat  podem afirmar que el resultat encomana una frescor entre desvergonyida i simpàtica.
Potser és una comèdia excessivament localista i amb uns girs difícils d'estendre fora del nostre entorn. Potser també se la pot qualificar de superficial. Per contra no enganya a ningú, saps perfectament que vas a fer: regalar-te un bon feix de rialles terapèutiques, jovials o contagioses. Prenent una dita castellana: "¿a quién le amarga un dulce?"  (6,5/10)