"El hijo de Saúl": jo pateixo,...

Saül és un jueu hongarès que forma part d'un "Sonderkommando" -un grup de presoners encarregat de realitzar les tasques més repugnants en la maquinaria d'extermini nazi- que es topa amb el cos d'un nen al qual acaba considerant el seu fill. L'obsessió embogida s'instal·la en el protagonista per tal de donar-li un descans etern.
La càmera del, fins ara desconegut, director László Nemes s'enganxa -i de pas també t'enganxa- al rostre d'en Saül i el persegueix amb delit durant els dos dies que transcórrer l'acció.  Enquadraments en primers plans tècnicament complicadíssims que es van succeint en llargs plànols seqüències per tal de fer-nos partícips d'una vivència entre el rebuig angoixant i una buidor existencial. La frase "ja estem tots morts" dita a un company que l'avisa d'un possible perill és una mostra de la duresa d'aquesta cinta que aconsegueix aportar un altre interessantíssim punt de vista al ja una mica desgastat tema de l'holocaust.
Amb un inusual format de pantalla 4:3 que t'impedeix distreure't amb el que envolta al personatge i un potent protagonisme del so s'aconsegueix un resultat penetrant, desesperançador i que necessita de la imaginació i les aportacions de l'espectador per tal de visualitzar tot allò que només s'insinua o que s'escolta. En aquest sentit us puc assegurar que els cops a la porta dels que s'estan asfixiant dins les "dutxes" no te'ls pots treure del cap durant hores.
Malgrat tot i per mi un dels mèrits més importats de la cinta, al final es converteix en un clam desesperat a una innocent esperança que encara pot arrencar un tímid somriure i acaba amagada dins un bosc. Un futur que malgrat tot conté una espurna de llum dins la traïdoria.
Una pel·lícula asfixiant, rodona, intensa i d'unes formes especials que sempre caminen en concordança absoluta amb el que es vol comunicar. Imprescindible. (8/10)