"La juventud": fred balanç vital

El director P. Sorrentino ens ubica en un asèptic i avorridíssim balneari suís on es troben dos vells amics. Mick (un Harvey Keitel perfecte) està treballant frenèticament amb un equip de guionistes en la pel·lícula que vol ser el seu testament vital. El paper de Fred, reservat per un M. Caine imponent, es el d'un compositor d'èxit jubilat i obsessionat en exercir com a tal. El seus diàlegs fraternals estaran acompanyats per un jove actor preparant una nova interpretació i famós per un paper que detesta, la filla d'en Fred paint un desengany de parella i una Jane Fonda interpretant una de les muses preferides d'en Mick.
Les converses evocadores es van succeint d'una forma més o menys previsible amb interrupcions puntuals d'alguns dels hostes del balneari, la qual cosa li dona a tot plegat una mica de dinamisme i interès. La placidesa i la meditació s'encomana dins una xerrameca sense vivacitat i unes imatges decantades cap el costat de la pompositat. No hi ha un lligam que perduri durant tot el metratge. Estem davant d'un conjunt d'escenes d'una cuidada estètica i una mancança evident d'impacte visual. Les típiques imatges que inspiren un "que bonic" generós per oblidar-les en poc segons. Amb la música passa el mateix. Tot sembla cuidat i d'una façana impecable. Si furguem una mica el fonaments tremolen per tot arreu. La frescor i l'atractiu de "la gran belleza" s'ha diluït sense remei. El cinisme meditat d'en Gambardela s'ha convertit en una nostàlgia melosa i ensucrada. 
L'obra s'aguanta pel mestratge dels dos protagonistes que demostren unes taules properes a la perfecció. Així mateix, les aparicions d'un Maradona esperpèntic, una parella que no es parla o una escultural model donen un toc d'ironia que no és ni de bon tros la línia mestra de la trama.
Una decepció de les que fan història potser agreujada per les expectatives creades per la darrera obra del director. Trobar un sentit a la vida davant la pèrdua, el temps fugisser o la decadència corpòria són assumptes que poden tractar-se de moltes formes. En aquest cas ens trobem amb la monotonia i la grisor argumental embolicada en una estètica més pròpia d'un museu que d'un intent de captar la nostra atenció amb una mica d'enginy o d'atreviment. (5,5/10)