"Los odiosos ocho": Tarantino més que mai

Si algú pensava que Q. Tarantino s'havia desinflat a base de mirar-se el melic en les seves dues darreres pel·lícules "Malditos bastardos" i "Django desencadenado" que es prepari perquè ho havia fet per agafar embranzida i obsequiar-nos amb gairebé tres hores de cinema que treu la respiració i et trasllada a una experiència única. Si no us ha agradat mai feu-vos el favor de no atansar-vos per la sala perquè acabareu dient allò de "qui no vol caldo, dues tasses".
Tot comença pocs anys després de la guerra de successió americana amb una diligència  carregada de dos caçarecompenses, un del quals porta la seva presonera emmanillada, i un fugitiu de l'exèrcit sudista que diu ser el nou xèrif de la localitat de Red  Rock. Tots plegats es refugien d'una tempesta de neu en un particular hostal amb uns  personatges singulars.
La trama es va enredant amb molt d'encert i amb un ritme continuat. Uns diàlegs entre enigmàtics i delirants van perfilant uns personatges alhora típics i memorables mentre totes les interpretacions es mantenen a un nivell més que notable. Els detalls d'entrada intranscendents van donant pistes que arrosseguen una meravellosa intriga fins arribar a una traca final sanguinària i violenta, una mica gore i tot, com no podria ser d'una altra forma.
Tècnicament es nota una escrupolosa atenció a cada enquadre, amb una fotografia per treure's el barret i un muntatge que no permet que decaigui la tensió en cap moment aconseguint escenes que és molt possible que es converteixin en antològiques. La música inicial de E. Morricone combinada amb els majestuosos paisatges i la diligència t'enganxen i et transporten plàcidament fins l'interior de l'hostal aconseguint d'una forma ben simple captar plenament la teva atenció fins la neurona més remota.
Sobra per innecessària la veu del narrador (és el mateix Tarantino en la versió original) i es pot valorar algun capítol amb un excés de parsimònia que es pot interpretar com una petita ombra. Sobre la traducció del títol és millor no parlar-ne...
Del tot recomanable per gaudir d'una sobredosi del ja genial director i el seu imaginari dins un western atípic basat en un suspens d'una càrrega psicològica desmesurada que recupera una màgia que darrerament l'havia abandonat . (8/10).