"(No) es mi tipo": dolça amargor

En base a una història ben simple al voltant d'un idil·li entre un estirat professor de filosofia molt de capital (de París ni més ni menys) i una perruquera de províncies es construeix una comèdia romàntica aparentment clàssica del tot però que ens reserva un toc amarg per donar-li a la cinta un interès afegit.
La raó contra l'impuls emocional , la reflexió exhaustiva contra el desig, Kant contra Gloria Gaynor, tots plegats a la recerca d'una difícil i complicada harmonia que portarà al dos personatges a explorar camins amb un destí incert narrat amb un dinamisme que resulta prou engrescador i atractiu. La pretensió del director en cap moment es decanta cap un dels dos costats alhora que presenta totes les preguntes vitals de forma clara i diàfana; sense culpables, sense assenyalar amb el dit, incitant a una enriquidora discussió en acabar la projecció.
Sobre els personatges s'ha de fer una menció especial per la Emilie Dequenne (millor actriu a Cannes-99') que ens regala una interpretació que per ella mateixa val el preu de l'entrada mentre el seu company de repartiment, en Loïc Corbery, es queda en un nivell molt inferior. L'actriu aconsegueix mostrar-nos a una Jennifer plena de matisos, una dona d'una tendra i emotiva fragilitat que sap entomar i ser conseqüent amb tot allò que la vida li va oferint sense deixar anar mai les regnes.
Podrem dir de la pel·lícula que es queda una mica en la superficialitat de les relacions de parella. Entenc, però, que planteja prou bé els interrogants més bàsics sense pretendre en cap cas fer un enrevessat viatge per totes els cantelluts angles de la naturalesa humana. La senzillesa en els plantejaments és la seva carta de presentació que la fa prou atractiva. (6/10)