"La ley del mercado": dilemes profunts i compartits

Thierry supera els cinquanta anys i acumula 20 mesos d'atur. Quan troba una nova feina haurà de prendre una decisió que el posarà a prova.
Després de veure "Techo y comida" em disposo a fer cinc cèntim d'una nova pel·licula de cinema social a partir de la realitat de França. No cal repetir que es tracta d'una obra incòmoda, que et deixa un regust amargant que acceptes amb resignació al comprovar que és la dura realitat. Davant la temptació de posar exemples amb algun adjectiu emfatitzador us puc dir allò de: "que us he de contar que no sapigueu". I si no en sou conscients és que no viviu en aquest món. Quina sort!
Vicent Lindont fa de  protagonista en una  interpretació excepcional envoltat per un grup amateur que l'acompanya dignament. La càmera el persegueix per les entrevistes de feina, trobades amb el banc, intens de venda del seu bungaló o reunions amb els seus companys de feina per tal de "continuar" la lluita legal amb l'empresa que els va acomiadar. Situacions que s'allarguen voluntàriament per part del director Stéphane Brizé. Aquesta tècnica incomoda. Et regires a la butaca i penses que "ja toca un altra escena!", però finalment te'n dones compte que aquesta molèstia és precisament el que es vol compartir.  Fer-nos partícips d'una humiliació subtil que es va accentuant per acumulació. En una segona part, amb el Thierry treballant de vigilant en una gran superfície, aquesta humiliació canvia de bàndol. És ell mateix que l'ha d'exercir si vol mantenir la feina. I tot plegat és ben diferent i es converteix en una angoixant perplexitat en uns interrogatoris plens de silencis on fins i tot el soroll dels fluorescents t'arriba a incomodar.
Una proposta realista, propera a un documental naturalista que pretén, i al meu entendre aconsegueix, fer-nos partícips d'unes experiències i sensacions prou dures i profundes. Un altra, i encara necessària renoi!,  visió honesta que no us deixarà indiferents. (6,5/10)