"Techo y comida": compasiva denúncia

La Rocio i l'Adrián viuen a Xerez a les acaballes del curs escolar de l'any 2002. La manca de feina i l'impagament els aboquen a un desnonament imminent. Aquest dolorós transit es retrata en una cinta portentosa que s'atansa més al documental denúncia que a una obra dramàtica.
El director novell Juan M. del Castillo apunta bones maneres i ens presenta una estampa ben galdosa del país que havia d'estar en el top ten de l'economia mundial, ofuscat per la desigualtat, la injustícia i la corrupció a mans plenes mentre no pot garantir ni un habitatge digne a una mare i un fill en edat escolar. La indignació ens envaeix, la contundència de tot el que presenciem és absoluta. Per compensar s'aconsegueix colar algun moment de poètica realitat que l'allunya de la demagògia obvia i simplista. La cinta camina per una línia subtil entre el pamflet i la força dramàtica. Aquesta força li dona sense cap mena de dubte la seva protagonista.
La Natalia de Molina es converteix en l'ànima de tot l'engranatge, cap altre personatge s'acaba d'arrodonir com el seu. I no es pas el guió que li dona complexitat i forma. És una interpretació memorable que provoca en l'espectador una solidaritat emotiva sense escletxes ni dubtes. La compassió i la rabia es barregen en contemplar una actriu en estat de gràcia i tocada per la màgia. En aquest punt voldria trencar una llança pel petit Adrián interpretat per un Jaime López destacat tenint en compte la màxima dificultat de les interpretacions infantils i el seu encaix.
El merit de la pel·lícula és que no s'amaga ni enganya a ningú, denuncia pura i dura, sense embuts però més necessària que mai. Llegireu que aclapara i es plana en un discurs reiteratiu i sense variants argumentals. Potser una mica si però encara que sigui per punxar una mica més la nostra deteriorada consciencia i veure una de les millors interpretacions dels darrers mesos ja val la pena passar per taquilla. (6/10)