"Anomalisa": reflexions sobre la vida clon

Michael Stone és un d'aquells predicadors de motivació i autoajuda disposat a fer una de les seves exitoses xerrades alhora que se'n va adonant que la seva vida s'està tornant anodina fins al punt que la resta de persones li resulten idèntiques. L'aparició fortuïta de la Lisa, una veu diferent, l'abocarà a un dilema a la recerca d'allò que li pot donar la felicitat.
Una història estranya, que et deixa enfonsat a la butaca escoltant la cançó dels títols de crèdit del final. Un home madur, amb cert renom, mediàtic en la seva feina i amb una família unida pateix una contradicció existencial que no el deixa viure. Ha construït allò que s'esperava d'ell però no ha deixat espai a l'atzar o a les fogonades de desig. Se sent un més dins un ramat uniformat al dictat d'allò que marquen els cànons. Un individu amb una felicitat vàcua i soporífera. Una persona anònima amb el desig de diferenciar-se, d'anar per lliure, de fer alguna cosa original, de ser valent per una vegada deixant de ser obedient i poruc. I si l'ocasió és dona no la sap aprofitar a causa del penediment i si l'allarga torna a caure en la repetició insulsa. Contradiccions en un bucle interminable i turmentós.
La cinta és una monumental meditació introspectiva basada en la paraula. L'animació usant la tècnica de l'stop-motion anteposa la veu i sacrifica l'expressió dels actors en un afany de destacar la uniformitat i la buidor aconseguint provocar un desconsol que t'acaba perseguint al menys unes hores. Si aquesta era la intenció del director pot estar satisfet. La seva visió plena de tendresa aparent s'acaba convertint en un desconcert existencial.
"Anomalisa" anteposa la meditació, el joc de les idees a una narració que no deixa de ser una crossa on recolzar una bella argumentació gairebé filosòfica al voltant del mecanisme diabòlic d'una felicitat... fictícia, impostada, real? (7/10)