"Nuestra hermana pequeña": màgica senzillesa

Crec que a la tercera ja hem puc declarar admirador d'en Hirokazu Koreeda, no tant com per fundar un club de fans però molt proper. Les dues darreres pel·licules del director, "De tal padre tal hijo" i "Milagro" hem van hipnotitzar per la seu intimisme evocador sense caure en la cursileria.
Tres germanes que viuen juntes reben la notícia de la mort del seu pare al qual no veuen des de fa uns quants anys deixant una filla òrfena i sola producte del darrer matrimoni. Es coneixen durant el funeral del pare i decideixen viure totes quatre juntes.
El director aconseguix mostrar-nos amb una poètica quotidiana admirable les personalitats de les quatre noies, amb uns perfils ben definits i complementaris. Un retrat de la convivència harmònica des de la diferència i sense cap mostra de violència. I quant dic cap, vull dir zero. Una absència absoluta d'aquest tipus d'escenes que es una raresa dins el cinema més comercial i que ens demostra que realment és possible.
Les diferents situacions es van succeint amb la presència permanent de la figura de pare com a cinquè personatge no visible. L'únic personatge masculí que pren forma a través de les diferents converses evocadores de les protagonistes. Tot es va enriquint amb petits detalls, successos intranscendents i vivències d'un dia a dia que se'ns presenta ple d'una rica subtilesa que fuig volgudament de la grandiloqüència. Fins i tot les grans decisions vitals d'alguna de les germanes a la recerca de la seva "pròpia" vida queden subordinades, o al menys posposades, a les necessitats del grup. Decisions que grinyolen sorollosament a una visió més "occidental" però que encaixen perfectament en el marc de la narració que ens ocupa.
Cinema en el qual literalment "no passa res" alhora que es tracten profundament els elements més essencials de l'existència com la convivència fraterna, els respecte a les persones diverses o l'exercici de la llibertat en el marc de la tolerància mútua. Cinema que comença i acaba amb la presencia evident de la mort en el marc de dos funerals però del qual surts amb un somriure als llavis perquè és un elogi a la vida en comú i a la fraternitat que enforteix el grup.
Com a detalls a comentar vull destacar la magnífica escenificació dels moments de menjar en grup, en els quals es fa evident i s'enforteixen els elements de convivència esquitxada d'un humor i un vitalisme emotiu. En segon lloc l'afició al futbol de la germana petita en un equip mixt d'un centre escolar que, a més a més de ser un reflex del fenomen dins el país, s'utilitza com un element més per remarcar el moments de relacions comunitàries i enriquidores. Lluny del tremendisme fanàtic que, massa sovint, podem constatar al nostre entorn.
Una obra que necessita d'un estat d'ànim reposat i pacient. Un regal pels sentits, potser amb una durada excessiva, que ens inunda d'una sensibilitat gens ensucrada i d'una veracitat dins una seductora quotidianitat. (7,5/10)
.