"El juez": plàcida senzillesa

Una barreja complexa entre l'amor i el món jurídic s'acaba convertint en una discreta obra, plena de realisme quotidià i veraç que sense, aparentment,  dir gran cosa acaba parlant d'allò més transcendent de la nostra grisa existència.
Michel és un eficient i estricte president d'un tribunal immers en un procés de separació, temporalment visquen en un anodí hotel i que l'atzarosa trobada amb una membre del jurat farà que la seva vida prengui un altre to. Un món fosc en contraposició a la claredat i l'alegria de la Ditte. Un ofici que es dedica a aplicar les lleis (i no a impartir justícia!) contraposat a  l'assistència mèdica i humana de la coprotagonista. Tot adobat amb una mica d'intriga al voltant del motiu que uneix a la parella i el desenllaç del judici conforma una lleugera comèdia que ens ajudarà a conèixer l'entramat judicial al país veí i a un grapat de curiosos personatges parlant a la sala dels jutjats o al voltant del dinar del migdia. Està clar que a França el rodatge d'escenes de conversa al voltant d'una taula amb menjar ha de ser una assignatura obligatòria en totes les escoles de cinema, segur!!.
Em ve de gust destacar també el personatge de la filla d'ella. Una adolescent cridanera i hiperactiva que es converteix en una part important en el tram final amb una aproximació del tot allunyada del tòpic xoc generacional.
Dos interpretacions poderoses, una correcció estricta en les formes i una voluntat de mostrar més que d'alliçonar, sense donar respostes contundents construeixen una proposta d'aquelles que t'atrapen sense estridències, sense cops efectistes, des d'una discreció que s'agraeix per la seva humanitat absoluta i creïble. (6,5/10)