"Kiki, el amor se hace": vitalisme i frescor

M'atanso al cinema esperonat pels dos darrers llargmetratges de Paco León. "Carmina o revienta"  i "Carmina y amén"  desbordaven creativitat i atreviment amb uns mitjans escassos. "Kiki, el amor se hace" és una pel·lícula per encàrrec, amb tots els ets i uts de producció i ens alegra que Paco Leon superi la prova amb dignitat malgrat alguns perills que el poden despistar.
Ens trobarem una comèdia on conviuen cinc històries diferents al voltant de comportaments sexuals pocs usuals --parafílies-- durant un estiu urbanita i festiu. Les cinc línies argumentals es tracten d'una forma plenament igualitària, sense un nucli central que li dóna tot plegat un to d'entreteniment divers i centrat en la capacitat d'integrar la diversitat en les nostres vides sexuals més enllà de la raresa o les peculiaritats de cadascun dels casos. Amb un caràcter plenament de comèdia i divertiment el director ens mostra amb agudesa tot el que conformen les relacions de parella i les seves vicissituds.  Autèntiques lliçons de convivència i tolerància des de l'intimitat més inconfessable. La relació i confluència de les cinc històries es resolt de forma ben enginyosa evitat en tot moment el pastitx d'acudits enganxats sense sentit un darrera l'altre.
Les interpretacions destaquen totes de forma homogènia i a un nivell més que notable. Podem dir que es tracta d'una de les virtuts del director que ja va demostrar en les seves dues darreres obres. La direcció d'actors és supèrbia, tots el grup interpretatiu dona el to que s'ajusta a cada moment a l'accent general de la pel·lícula. I això no és gens fàcil en una comèdia, acostumats a les exageracions estridents.
En algunes ocasions, però, hi ha una aproximació perillosa a un estil entre xavacà i ordinari. No és una defecte generalitzat i sempre hi ha la interpretació de l'espectador però segur que notareu aquesta sensació més d'una vegada sense que això sigui excessivament persistent.
Paco León trenca definitivament amb el món Carmina i es postula com una nou director de comèdia fresca amb noves propostes estimulants i prou atractives si evita no superar mai la frontera amb la vulgaritat simplista (6,5/10)