"Madam Marguerite": el teatre de la vida, l'acceptació i la compassió

Al Paris dels anys 20' Marguerite, una acabalada aristòcrata, té deliris artístics com a cantant d'òpera i ofereix concerts privats en els quals es mantenen les aparences del "qui paga mana" i tothom la elogia. Tot agafarà una altra volada quan decideix fer un concert en un teatre davant un públic nombrós.

Marguerite viu a la recerca del reconeixement, la compassió, .. Fins i tot podem dir que no busca aquella paraula màgica i omnipresent. No busca l'amor. Amb una mica d'estima en tindria prou, tot i que ella també és conscient que està participant en un joc de màscares amb el nas ben llarg.

Obra que transita pels límits del ridícul esperpèntic i la sàtira social. En aquest sentit pot provocar rebuig o judicis negatius si no ens hi atansem amb esperit juganer i amb la premissa que gairebé sempre "fingim que estem fingint". Una paradoxa vital en forma de paràbola que queda retratada entre l'absurd i la genialitat d'un personatge excessiu magistralment interpretat per una Catherine Frot que encerta perfectament el to, entre aclaparadora i desconcertant, que ha de donar en cada moment.
D'entre els personatges secundaris cal destacar un majordom que es converteix en el titellaire/guionista que mou els fils d'un projecte artístic i personal intrigant, pervers  i intel·ligent. L'acompanya un marit distant, un grup de joves a la recerca de l'èxit i una congregació d'assessors personals d'allò més diversa, curiosa i divertida.

Al mateix temps el fet d'ubicar la història en el bojos anys 20' permet introduir la crítica social i la irrupció accelerada de la modernitat en un món encarcarat per les convencions i el classisme. Tot és possible en una època plena d'ambigüitat on fins i tot la mateixa pel·lícula juga amb l'espectador deixant un ampli marge per la interpretació personal dins aquest teatre de la vida. Tot plegat amb una estètica d'imatge i musica molt ben cuidada i captivadora. (8/10)