"Transeúntes": cinema lliure i creatiu

Per iniciativa de l'espai ScreenBox Funàtic hem pogut gaudir un altre cop d'un veritable luxe.  Poder veure la pel·lícula i comptar amb el seu director a continuació va significar una experiència a recordar i repetir. Perquè "Transeúntes" no és una pel·lícula qualsevol. Estem davant d'un cinema que explora altres formes de fer i de comunicar al marge de les obres estrictament narratives. Amb un ritme trepidant a causa dels més de 7.000 talls d'edició ens aboca a una intensa experiència que necessita d'una atenció plena i la voluntat de lligar caps sense interrupció. No es tracta en cap moment d'un experiment "trencador" amb una estètica tan personal que no arribes a connectar mai a no ser que coneguis a l'autor molt profundament. No és el cas. "Transeuntes" té en compte l'espectador, se'ns atansa i t'ofereix un missatge ben elaborat en la forma i el fons. O millor dit: conjuminant perfectament la forma i el fons.
La cinta no deixa de ser una immersió en una experiència vital sense ordre i des del caos. O la vida no és això?. Un cúmul de percepcions que es van succeint sense cap racionalitat. L'ordre narratiu sempre l'imposem a posteriori. La vida "en directe" s'atansa molt al que s'ofereix a la cinta, una superposició encadenada i trepidant d'estímuls amb algunes històries que avancen en paral·lel sense cap ritme narratiu que s'atengui a la lògica. Unes línies s'estanquen, d'altres es precipiten barrejant estètiques, utilitzacions del color o, fins i tot, els mateixos gèneres ortodoxes.
El producte final s'atansa molt a una poètica urbana al voltant de la voràgine barcelonina que davall una aparença esbojarrada i anàrquica s'acaba descobrint un cert ordre. L'aparent complexitat te molts nivells d'interpretació. Des d'una lectura de cinema social amb un retrat colpidor dels carrers de la ciutat sense caure en cap moment en la postal insulsa a una lectura més cinèfila amb la voluntat transgressora en les formes de realització (és una cinta feta en 20 anys!) i muntatge.
Lluis Aller barreja moltes històries que podrien ser perfectament la base de pel·lícules senceres sobre l'amor, la ràbia, la solitud o la injustícia. Resulta curiós que escenes rodades durant els anys 90' tingut una vigència rabiosa i transcendent encara avui i que qüestionen sense embuts aquest enriquiment desigual i injust.
En definitiva, cinema lliure i creatiu que fa un retrat veraç des d'un caos que es converteix en el nucli de tot per acabar arribant a una proposta plena de sentit i allunyada de tortures oníriques i personalistes en excés. Una construcció minuciosa i detallista d'un Big-Bang que pren forma dins l'anarquia còsmica. Una cinta sense recorregut comercial que el temps valorarà segurament com una aportació molt interessant al cinema amb majúscules. (8.5/10)