"El rei borni": danys col·laterals

Inevitable recordar "Un dios salvaje" després de veure "El rei borni". Dues amigues que fa més de sis anys que no es veuen es troben amb les seves respectives parelles en un sopar a casa d'una d'elles. Xerrant sense solta ni volta resulta que als dos nois els uneix un "incident" lamentable. El "gestor de masses" és el causant que "l'activista social de bon cor" hagi perdut un ull. La metxa s'encén i tot explota en una comèdia negra de situació amb quatre personatges arquetípics en una barreja com a mínim atrevida d'humor absurd, paròdia de situació o, fins i tot, pamflet polític ridiculitzat.
La òpera prima de Marc Crehuet parteix de la representació teatral amb els mateixos actors i aconsegueix fer una comèdia que funciona cinematogràficament i, el que és més important, supera a la perfecció l'estadi d'indignació inicial per enganxar-se al conflicte amorós com a motor que ho impulsa tot.
Els personatges van lligats a uns perfils arquetípics i ben definits: el cap quadrat i primitiu, la beneita d'aparença i sabia en el fons, el bon noi de poca sang i la somiadora ingènua que ho enreda tot. A partir d'interpretacions prou solvents, amb alguna excepció però, es construeix una narració que t'enganxa, t'entreté, t'indigna en ocasions i fins i tot decep per la seva insistència en la broma absurda i sobreactuada.
Una pel·lícula recomanable pel seu humor personal i ben dosificat, pel seu retrat que identifica perfectament l'estafa actual sense donar respostes doctrinàries, pel seu pòsit inquietant i pel seu final inesperat i original. Potser la comèdia negra d'aquesta eterna crisi. (6.5/10)