"Espias desde el cielo": belicisme (o anti?) de consola i despatx

La pel·lícula és un thriller tecnològic amb un contundent dilema moral traslladat al darrer esglaó dels braços executors on la mesura dels danys col·laterals es converteix en un argument que a travès d'una insulsa dada es pot justificar el que no hauria d'arribar a passar mai. La guerra moderna no únicament es carrega la veritat sinó que busca una justificació (i de pas també pels seus estratosfèrics pressupostos) a partir de plantejaments morals totalment forassenyats i tendenciosos. Cap menció a argumentaris preventius, de justícia global o de mesures diplomàtiques que poden evitar el arribar a l'extrem del pervers "dany col·lateral necessari". Que una pel·lícula entri en aquest joc de forma irreflexiva és, al meu entendre, el primer que s'ha de dir.
Fet aquest aclariment i ja ubicats dins una mena de espot publicitari del bàndol bo s'ha de dir que la cinta aconsegueix fer-te partícip dels diferents tràngols que han de suportar els eficients i obedients membres d'un escalafó militar ben engreixat que sempre acata les ordres d'un comandament polític i judicial que és converteix en la única, i mínima, diana d'irònica censura.
Sempre amb alguna pantalla davant o darrera per deixar ben clar que la tecnologia és omnipresent i d'una precisió mil·limètrica, la tensió dramàtica es reparteix de forma equilibrada per arribar a un final previsible i simplista. Aquesta tensió producte d'un guió ben estructurat i dues interpretacions protagonistes que excel·leixen, Helen Mirren i un recentment traspassat Alan Rickman, acaben construint una cinta que no aspira a res més que a deixar un pòsit de digne entreteniment amb una moralitat més que discutible.(5,5/10)