"1944": l'absurd de la guerra

Ens trobem davant una pel·lícula bèl·lica de la II Guerra  Mundial centrada en tres mesos de l'ofensiva de l'exercit rus i el replegament de l'alemany a la petita república bàltica d'Estònia amb la contrarietat que hi ha soldats autòctons en els dos bàndols. Una mostra més de l'absurd de la guerra. Un absurd que queda perfectament narrat de forma directa i crua amb uns mitjans tècnics escassos que no suposen en cap cas un handicap greu que afecti al missatge que es vol transmetre.
La varietat de motivacions o casualitats que van provocar que una part dels joves mobilitzats estiguin en un exèrcit o l'altre queda ben reflectida a la cinta que supera amb nota els tendenciosos pamflets de bon i dolents. Tot i que juga amb una èpica nacionalista molt exagerada es mostren aquells que es van mobilitzar per raons ideològiques, per inèrcia, per obligació o per simple casualitat territorial. La imparcialitat arriba al punt que el focus canvia de bàndol i mentre el primer bloc el passem a les trinxeres d'un batalló voluntari estonià de les Walffen SS resistint heroicament una posició, al segon bloc ens situem en una unitat de voluntaris estonians de l'Exèrcit Roig que avancen posicions fins arribar a Tallin.
L'efectivitat de la càmera en les escenes de guerra es resolen amb eficiència mentre la part final es dedica a un missatge d'esperança després d'una lluita fratricida i absurda. Una part, pel meu gust, plena d'una humanitat massa evident i potser repetitiva. Per omplir minuts, diria jo. En tot cas el resultat final és encertat en el tractament del disbarat de la guerra i ajustat com a exemple d'un cinema bèl·lic que no es pot escapar d'una èpica desmesurada. (6,5/10)