Fargo (2a temporada): enginy, sarcasme i excel·lència

Semblava difícil superar la pel·lícula de Fargo --de ja fa vint anys!-- amb una sèrie centrada en un d'aquells llocs on mai passa res. Semblava difícil superar una primera temporada amb una segona que corria el perill d'escapçar les expectatives creades (tal i com li va passar a True Detective, per exemple). Doncs res de res, ens presenten un segona temporada que després d'arribar al cim, s'hi manté i encara fa un saltironet engrescador.
Fargo és brillant en la seva forma de contar-nos la història, amb unes trames plenes d'arestes que si no pares compte se't poden encallar. El joc permanent amb l'engany (en un clar homenatge a la pel·licula cada capítol comença amb el "basada en fets reals") fins la recerca del límits de la ironia deixant sempre una porta oberta a l'absurd proper al surrealisme, ens transporta a un particular univers construït amb un guió ben ajustat i uns personatges memorables. Potser aquest darrer element, al meu entendre, és la fita més important de la sèrie. Aparentment  estàndards i convincents tots els personatges van mostrant els seus cops més amagats que, literalment, et fan desesperar fins convertir-los en complexes i atractius. La seva evolució dóna un dinamisme especial a la trama que et tensiona contínuament amb aquell "a veure quina en fan avui...". Concretament la parella formada per Peggy (un magistral Kirsten Dunst) i Ed (un convincent Jesse Plemons) et transporten una vegada i un altra des de la perplexitat fins l'admiració passant per les tonteries més sublims. Una genial recreació d'un somni americà maltractat fins la desesperació.
Podem destacar també els diàlegs que poden ser moltes coses menys insubstancials, una música que sempre aporta i no molesta mai o una fotografia cuidadíssima i original. Tot plegat configura una molt recomanable comèdia negra, descarada, fresca i que deixa un llistó a fregar del cel. (9/10)