"Cafe Society": els somnis són somnis

"La vida és una comèdia escrita per un sàdic"
                                                     (Woody Allen)

Un nebot (J. Eisenberg) d'un magnat del cinema arriba al Hollywood dels anys 30 amb la curiositat i la ingenuïtat per bandera. L'ocupadíssim oncle el nomena noi dels encàrrecs i encomana a la seva assistent (K. Stewart) que li ensenyi la ciutat. Sorgeix l'enamorament entre dues persones que no acaben d'encaixar en aquell ambient ostentós i fingit. A patir d'aquí es construeix una comèdia dramàtica on en Woody Allen ens mostra de forma magistral els temes que li (ens) són propis i, que per molt que es repeteixi, no cansa en cap moment. El procés d'enamorament com a essència vital i única amb els seus absurds seguida de la fugida o la renúncia com a digna(?) sortida al desamor seria l'eix central.
A partir d'aquest nucli trobem els diàlegs enginyosos i oportuns que acompanyen totes les situacions, amb unes ambientacions perfectes per acabar en la segona part de la pel·lícula en la seva estimada Nova York en contrast a l'univers de bambolines que seria Hollywood.
Amb els dos personatges com a eix es construeix una atmosfera nostàlgica gracies a una fotografia en concordança, referents reiterats a la gloriosa etapa dels cinema de les majors i un conjunt de personatges secundaris ben travats, curiosos i diversos. Podem dir sense embuts que Allen aconsegueix capturar aquells moments idealitzats per la majoria dels mortals entesos com l'amor autèntic que transcendeix encara que el riu de la vida t'endugui per camins oposats. I ho fa amb una llibertat sense por al fracàs o els consells de les productores. Estem davant un creador que aconsegueix mostrar l'essència sense descuidar en cap moment tot allò que ho complementa. No es queda mai en la banalitat ingènua. Mostra perfectament la complexitat d'unes relacions humanes a la recerca d'aquella felicitat plena de possibilismes i incerteses.
Allen sembla estar en forma malgrat els seus 80 anys i, sense descuidar el seu jazz de fons i les seves ironies a la religió jueva, ens regala una història d'una senzillesa insultant cohesionada amb un guió i una estructura d'una fortalesa impecable que t'acaben seduint sense contemplacions.(8/10)