"Vinyl": macarra i de qualitat

No començar l'entrada amb una menció a la música de Vinyl seria un despropòssit. Escolteu mentre llegiu i sabreu de què parlo. La sèrie es pot comparar amb Treme pel fet de girar al voltant de la música. En aquest cas de la fastuosa i desmadrada època d'inici dels 70' a la ciutat de Nova York. Richi Finnestra és directiu d'una discogràfica d'èxit que remena molts diners a base de tenir un bon olfacte per detectar grups emergents i un bon nas per esnifar prou cocaïna com per mantenir un ritme embogit. L'actor Bobby Cannevale li posa cara amb un entusiasme que es menja literalment a qualsevol que es creui dins la seva escena aconseguint que el seu paper es converteix en una admirable marca de la casa.
Ara ja sabem que no hi haurà segona temporada quan es va anunciar el contrari i realment és una pena que es pot justificar per motius empresarials però en cap cas artístics. Està clar que HBO ja no és aquella cadena que donava carta blanca al seus showrunners. La competència és molt dura i el capricis d'alta qualitat amb baixa audiència ja no es perdonen.
La sèrie s'enlaira amb un primer episodi pilot que és una pel·lícula curta d'altíssima qualitat i d'un impacte brutal. Començar volant tant alt potser ha estat una de les errades més evidents. Cap sèrie posa el seu millor capítol a la capçalera amb una durada tan exagerada. Es tracta de crear unes bones expectatives i fer córrer el boca-orella. A Vinyl no hi cap episodi que superi el primer i això es paga. I no vull dir que la resta desmereixin però el primer episodi excel·leix tant que Scorsese no dóna cap oportunitat.
De qualsevol forma i en el seu conjunt, estem davant una sèrie més que notable. I si sou un mica melòmans no us la podeu perdre de cap manera perquè hi reconeixereu una bona pila de noms que van marcar època (Lou Reed, David Bowie, Andy Warhol o el mateix Elvis, entre molts altres). La visió que ens dóna és a partir de les estiloses oficines d'una discogràfica amb unes trames, ambientacions i personatges que ens recorden en excés a la mítica Mad Men tot i que s'aconsegueix mantenir una línia pròpia entre un macarrisme passat de voltes i una ajustada sobrecàrrega formal (molts personatges i moltes línies paral·leles) que apuntava perfectament a un desenvolupament de llarg recorregut.
Un retrat d'uns anys que es mereixen el seu relat propi encara que els excessos, la despreocupació i el "tot s'hi val" els hagin convertit en la decadència dels mitificats seixantes. Aquest és el retrat que trobarem en una sèrie que desborda caràcter i qualitat en paral·lel a una banda sonora autèntica i salvatge. S'estava creant les condicions pel "Sex & Drugs & Rock & Roll". (8/10)