"Cerca de tu casa": un regal per la conciència i els sentits

Surto commogut i lleugerament empipat. El comentari davant el "que tal?" amistós ha estat "m'ha agradat, m'ha agradat molt...  i potser no és rodona ni una bona pel·lícula". Ara ja han passat unes hores i mantinc la consideració de bona i recomanable. Anem a veure el perquè.
En format musical Eduard Cortés ens narra el desnonament d'una parella amb una filla que han d'anar a viure a casa dels pares d'ella amb l'amenaça d'execució del deute pendent amb el pare com avalador. Amb la mateixa temàtica de "Techo y comida" es diferencia clarament en el seu to.
El musical com a espectacle total és molt complexe i difícil de lligar la interpretació amb la cançó i coreografia de forma fluida. Les meves valoracions sempre tenen un plus per aquesta consideració. La magia d'una cançó ben travada dins una escena és molt difícil de superar. En aquest cas esperava que el pes de la cinta es fonamentés en les cançons de Silvia Pérez Cruz i us puc assegurar que, tot i que ella sobresurt com a protagonista, hi ha un cert equilibri. Destacaria el tema on canten tots els homes de la trama amb un Lluis Omar magnífic o una coreografia a una estació de metro que comunica amb una força que només la dansa i la música poden fer. L'aposta del director per aquest format és molt arriscada i cal agrair-ho perquè ens permet gaudir, al meu entendre, d'una experiència cinematogràfica diferent i més completa. És un debilitat meva, ho reconec, perquè fins i tot amb la menystinguda "Una hora más en Canarias" vaig xalar com un nen.
La cinta no acusa a ningú directament tot i que queda molt clar --ja ho té clar tothom?-- que el rescat dels bancs amb més de 100.000 milions d'euros de diner públic que en la seva majoria no tornaran ha estat l'estafa més vergonyant d'aquest nou segle a una societat anestesiada i emporuguida. Tot i que arribi tard segur que servirà per conscienciar i evitar(?) que es repeteixi. S'ha de dir, en qualsevol cas, que no abusa del pamflet en cap moment i va a la recerca de la part més emotiva i de relacions personals.
Potser no es rodona en el seu guió, potser el seu missatge porta les cartes marcades però val la pena veure aquesta obra imperfecta i arriscada perquè emociona i commou sense arribar a ser empallegosa ni beneita. (7,5/10)