"A quiet passion": retrat d'una dona silenciada

Traduïda de forma lamentable com "Història de una pasión" surto emocionat de la sala. I no coneixia res de la poetessa Emily Dickinson i ben poc del director Terence Davies. No suposa cap problema per deixar-se envair per un tristesa melangiosa inserida en una obra bella i exquisida. Una pel·lícula ben descrita, amb un guió mil·limètric i una càmera que enquadra i es mou amb una saviesa destacable. I no era gens fàcil fer un biopic d'una dona de l'alta burgesia nord-americana amb una sensibilitat desmesurada i una creativitat inusual que es veu obligada a tòrcer la mirada cap al seu patiment i el seu univers personal marcat per la renúncia. Un univers que construeix des del confinament i el silenci farcit d'una certa abnegació amb una estoica escriptura en mig d'un nul reconeixement públic d'una societat salvatgement patriarcal que no deixa ni una escletxa per la vivència dels seus desitjos. Una intimitat i un patiment que ens desborda escena darrera escena sense caure mai en el pastitx teatral i que t'impacta des d'una aparent nua simplicitat .
La Cynthia Nixon borda la seva interpretació amb una expressivitat que ho comunica tot des de la mesura i l'encotillament d'un vestuari impossible. La resta del repartiment està ben bé a l'alçada, destacant a la seva germana interpretada per una experimentada Jennifer Ehle. Tots plegats se'n surten amb nota amb una música que els acompanya i que també mereix menció.
Una figura enclaustrada i que decideix, com la majoria de mortals, viure els seus patiments d'una forma molt concreta i gens vistosa cinematogràficament es dibuixa de forma magistral en una obra bella i dolorosa, meticulosa i transcendent, que es deixa paladejar des d'una sensibilitat profunda. (7,5/10)