"Narcos": el realisme enganxa

No era feina fàcil convertir Narcos en una sèrie per veure i recomanar. Una historia prou coneguda sense cap possibilitat de donar una sorpresa o un tomb narratiu corre el perill de deixar-nos indiferents. Si, a més a més, ho fas en dues temporades en lloc d'una la cosa es complica una mica més. Narcos defuig voluntàriament de crear atmosferes pseudofilosòfiques o de innovar en alguna cosa. Ho aposta tot a un estricte academicisme narratiu amb veu en off i aconsegueix contar-nos una història amb moltes dificultats per enganxar-nos i, a més a més, es permet la benvinguda llicència de fer parlar a tots els personatges amb el seu idioma i accent. De fet una de les crítiques més repetides ha estat que el seu protagonista Wagner Moura és d'origen brasiler i no acaba de polir l'accent colombià tot i que hi ha una estesa unanimitat en que la seva interpretació de Pablo Escobar és perfecta.
Narcos desprèn veracitat i crea addicció gràcies a un guió ajustat al mil·límetre, una ambientació notable, documentada i detallista, una tensió que es manté des del primer episodi i es permet una combinació d'imatges reals de l'època amb les pròpies que li donen un valor afegit destacable.
La segona temporada és una mica lenta però s'aprofita per aprofundir en els personatges principals per tal de crear un perfil molt més profund fins arribar a una mínima, i de vegades no desitjada, empatia.
La banda sonora mereix un apartat especial. El tema d'entrada l'acabes acompanyant i esperes el final de cada episodi per escoltar quin posaran aquell dia. Una bona mostra més de la feina artesanal feta .
Recomanable si voleu una història explicada de forma acadèmica amb veu en off inclosa, sense artificis i ficant les coses molt senzilles per no perdre's. Una sèrie que sense ser perfecta traspua realisme molt ben narrat, una immersió asfixiant a un submón on la jerarquia de valors i prioritat destarota a qualsevol. Una agradable sorpresa. (7/10)