"Sing street": somnis adolescents

En Conor és un jove de quinze anys vivint en una ultraconservadora Dublín, amb uns pares a punt de separar-se i en una escola en la qual es confina un bon grapat de mascles hormonats sense cap més pretensió que deixar passar el dies i marcar territori. En Conor escull la música i els consells del seu germà gran per escapar --i de pas lligar una mica més.
Estem davant una comèdia romàntica sense complicacions narratives. Un relat sobre el camí de formar una banda fins arribar fer el primer concert, enamorar-se i embarcar-se per emigrar a la terra promesa no té massa originalitat. Fins i tot podem afirmar que es tracta d'una història nyonya i simplista. Un altra qüestió és la frescor, la simpatia i l'atracció que desprenen tots i cadascun dels plànols de la cinta. Tot plegat per dibuixar una rebel·lia i una ànsia d'arribar més lluny per tal de desfer-se d'unes enganxoses i opressores arrels. Uns anhels que la música embolica de forma ben encadenada dins la trama i que aporta aquella emotivitat que desborda per tots els costats. O l'adolescència no és això?: frenesí a la conquesta d'un futur que li pertany.
Estem davant d'una petita gran pel·lícula. Un embrió que es queda a mig camí i que s'acaba convertint en un compte de fades amb final feliç carrincló amb personatges plans sense profunditat.
Malgrat tot, "Sing street" s'assembla a una enganxosa cançó de tres minuts, simple però alhora desinhibida, que et sedueix i et desperta una simpatia desbordada. Una peça que et batega amb seducció. Una d'aquelles cintes que mai recomanaràs als coneguts saberuts i de mirada pessimista. Segur que s'acaben enfadant perquè és "molt superficial". Què hi farem! (6,5/10)